147 DIES DE RECORDS DEL PARE.

Hola Marc,

Soc el pare. Avui ja fa 147 dies que ens vas deixar i per fi m’ he decidit a escriure en aquest blog que tant està ajudant a la mare i a la Sandra.

Han passat moltes coses des d’ aquell dia i te les vull explicar.

Et van fer dos homenatges molt emotius. Primer al camp de futbol, tots es teus companys. Van demostrar com t’ estimaven i el buit que va suposar per ells perdre un amic.

El club ens va regalar una placa i li van oferir un ram de flors a la mare. Aquell dia vareu guanyar per 5 a 2.

Es segon homenatge te’l varen fer a l’ institut. Et van dedicar uns poemes i després van enlairar globus on es teus companys havien escrit el què sentien.

Una de ses cartes la van deixar allà -en aquell maleït fanal- juntament amb un dibuix i un escrit que et va fer en Moscardó.

L’ oncle Pitu, ja saps que en sap molt, va ser l’ encarregat de fer es muntatge de tot plegat.

També et vull parlar del cementiri. Es dia des teu enterrament vaig pensar que un nen, amb només 14 anys, no es mereixia un pedra de marbre. Llavors me’n vaig adonar que allà, a prop teu, hi havia gent que havia optat per recordar en es seus amb una foto feta amb rajoles de ceràmica. M’ havia fixat amb sa des pare d’ en Pedro Ramírez o sa de l’ avi Molina, a Sant Sebastià.

Jo volia una cosa així. Volia veure es meu fill, tal com era, cada cop que anés al cementiri. Havíem de decidir quina era sa foto més representativa. I, no podia ser d’ una altra manera, et varem posar amb sa teu zòdiac, que t’ han havies disfrutat...

En Danilo va ser s’ encarregat de convertir-la en quadre. I a la Bisbal el van transformar en rajoles.

És preciós, tal com jo m’ ho imaginava. Tal com eres tu...

I ses flors, quina quantitat de flors em trobi cada dia quan et vaig a veure...

També varem haver de pensar com fer-ho perquè tothom tingués es seu espai. Vam acabar triant 6 testos amb es teus colors, es que més t’ agradaven, el blau i el taronja.

I per mi això era suficient per poder venir i passar una estona amb tu.

Recordes es teus LEGOS? No feia massa anys que encara hi jugaves però ara els tenies guardats; deies que ja hi hauria temps per donar-los. No ho vas poder fer... però tranquil, no pateixis, ho he fet jo. Els vaig anar muntant, molta gent em va ajudar a fer-ho, sobretot l’ Adrià.

I els he anat repartint en es nens que coneixíem. Amb la il·lusió de veure’ls la cara quan ho rebien i sabent que els cuidaran segurament tan bé com ho vas fer tu.

T’ haig de dir que no pari de fer-me sa mateixa pregunta: per què ens has deixat tant aviat? Teníem tants projectes, tantes coses a fer junts....

Sé que tu no volies marxar, però la dura realitat em demostra que no puc fer-hi res. És injust....

M’ has deixat uns records tant macos... no pari de somiar-los.

Recordes jugant a futbol, es dia que vares fer un Hat-Trick? Tres gols en un mateix partit, ni tu t’ ho podies creure... i jo menys.

Ja no faig més d’ entrenador. No podia seguir, em faltaves tu.

Es teus amics han fet molt bon paper, han quedat cinquens. El què ens proposàvem quan va començar la lliga.

Potser un altre dia, d’ aquí uns anys, tornaré a tenir forces per tornar a entrenar, en “es meus nens”.

I sa barca... al final ens la hem venut. Era sa teu barca i, si no hi ha el patró, no pot navegar més.

Ens n’ hem comprat una altra, una Capelli 626, com sa d’ en Titus. Recordi que a tu també t’ agradava. De nom l’hi posarem TRASTU. Saps que la mare sempre ens deia, a tu, a mi i a la Sandra, que tenia tres trastus a sa casa.

Veiessis quina quantitat d’ amics ens han fet costat en aquests moments tant difícils... pensi ara amb en Francesc Guanter que ens ha ajudat molt a vendre sa barca i a preparar es blog on t’ escrivim i et recordem. És un tiu molt macu.

També pensi amb en Josep que, a més de jefe, és un gran amic. No m’ ha deixat mai i sempre m’ ha fet costat.

I l’ oncle Pitu. M’ agradaria poder donar-li ses forces que l’ ajudessin a superar es malson que vivim des d’ aquell dia. Ell va ser qui es va quedar allà amb tu, no et va deixar sol ni un moment, i va haver de fer front després a la fredor des papers.

No podia deixar de parlar-te d’ una persona molt especial per mi, a qui expliqui tot el què em passa i m’ escolta i m’ entén. Me l’ estimi molt. A ella i a tota sa seu família. És la Cristina, sa mare de l’ Aida i en Lluís. Recordaré sempre ses paraules que et va escriure en Cros: “Eres el rei d’ en mar i ara seràs el rei del cel”.

Marc, no sé on ets però et diré que per mi sempre estàs a es meu costat. De dia i a ses llargues nits. Perquè quasi no puc dormir però, quan ho faig, somii constantment que estic amb tu.

I per això no et puc dir Adéu, perquè estàs dins meu, perquè formes part de mi.

El pare.