Marc amor meu,"Petit princep meu", demà 30 de maig farà 5 mesos des maleït dia.
Jo sé que tu no volies marxar, va ser un mal cop...
Avui ja comencen es records, de nou.
Aquest somriure de sa foto , s ha apagat. Només esperi un dia estar millor, pel pare la sandra i
tots es qui tant m' estimen.
Demà , sé com estaré i què vull fer.
Pensar en tu, com faig sempre. Sé que es produirà un silenci en el pensament de molts; just
quan arribi la maleïda hora des maleït dia, i tots estarem pensant en tu.
Un petó ben fort de la mare , el pare i la sandra.
Recorda tots 4 sempre tots 4.
.JPG)
.JPG)
21 comentarios:
Hola,
Soc l'Aida. No m'havia dicidit encara a comentar res en es blog, pero avui ho intentaré.
Aquesta nit he sumiat que estavem amb sa teu barca, amb es teu pare, sa teu mare, es meu pare, sa meu mare, la Sandra i en Lluis.
Estavem per Guillola amb el donut, tu i jo hi estavem sentats, i jo vaig caure des donut al mig del mar, vosaltres anaveu tiran, fins que tu et vas adonar que jo havia caigut, i vas avisar es teu pare perque reculessiu a buscarme. A mi em feia panic quedarme al mig del mar sola i cridava com una histerica.
M'he aixecat de cop, per comprovar si era un somni o no.
Pero avui he vist, que hi somnis que no es fan realitat.
Molts Petons.
Aida, una abraçada.
UN PETÓ BEN FORT PER TU ,I TOTS ES TEUS AIDA. SOBRETOT LA MARE,QUE TANT ESTÁ AJUDANT ,SOBRE TOT A L'ESTEVE.
MARINA
bnabdmekHola Marc,
Ja han passat cinc mesos des que vas marxar, des que vas començar aquest llarg viatge. Com diu la mare, sempre que s'acosta aquest data és inevitable pensar en els mals records d'aquell dia. Moltes vegades penso que si t'aguessis parat a parlar amb alguna persona, sa teu hora ,potser, hagues passat de llarg. Ja ser que no ens serveis de res lamentar-nos, però és un sentiment que apareix per si sol. Tot el dia pensant i pensant però mai arribem enlloc. Tot queda atarpat en aquell dia, on hi ha moments que encara sentim l'engoixa i l'impotencia de no haver pogut fer res perque ara estiguessis aqui amb tots nosaltes.
Sempre formaras part de mi, sempre en es meus records, somnis i pensaments. Sempre acompanyant-me, sempre as meu costat.
Totes i cada una de ses fotos des blog m'agaraden molt. Es nota que la mare, el pare i la Sandra saben escollir. De fet, tu sempre sorties guapo, tal com eres.
Un peto fins el cel.
montserrat.
hola aida torno a ser la marina ,et prometo que aquest somni el podem fer realitat un dia.et portarem amb es donut,atu,en lluís i la sandra.Quan jo pugui i tingui forçes per agafar-lo altre cop.Doncs ara només de pensar que aviat tornaré amb barca ja m angoixa ,peró ho haig de fer per l esteve i la sandra. I un dia tornarem ha anar amb es donut com aquella vegada,i en MARC, estará allá amb nosaltres.
Com diria Johann Wolfgang Goethe "Si teniu confiança en vosaltres mateixos, inspireu confiança en els altres"
Que vull dir amb aixo?
Jo se que com a mare, la teu procupacio ara es una filla que tens, segurament tens por de plora davant seu, cridar davant seu, tens por a ferli "mal"! O que tens que tenir ara mateix es confiança amb tu mateixa, es transmiti confiança.... no transmiti tristeza ara mateix es impossibla,ara tens una ferida al cor.....dificil de tancar....pero estiguis tranquila es tancara, que aixo no treu a que no tenrecordaras den Marc, den Marc ens en recordarem TOTS durant tota la vida!
Ara el temps et deu de pasar lentissssiiimmm, es normal, el temps pasar rapid cuan un es alegra.....ja que e comensat aquest comentari amb una frase, et voldria comentar una altra, ja que estem paralant de com pasa el temps, Poder conoixeras a un tal Publi Virgili ei deia "Del temps, el que mes corre es l'alegre" i es aixi la cosa, cuan mes vols que pasi el temps mes lent et pasa, i quan vols que pasi mes a poc a poc el temps pasa mes rapid!
No se si mentens lo que et vui dir, poder me liat una mica, pero en definitiva et vui dir que tinguis paciencia..tot pasara....arribara un dia en que recordarem a en Marc amb un somriure a la cara!
Espero que m'agis entes Marina!!
Donali records a la Sandra i l'Esteva!!
Petons!
Hugo Garcia
Hola Marc.
Som la Laia i la Joana, dema fara cinc mesos. Dia a dia recordem, pensem en molts del moments que vam pasar junts, quan erem petits i anavem juns desde del cole fins a casa, ens ho pasavem molt be fen les nostres tonteries.
Dema quan estiguem a classe... pensa que ja no estas amb nosatres, enacra que estas entre nosatres, vas creixen entre tots nosatres.
Avui em anat amb caiac i em pensat el dia que tu vas anar raman a sa teu barca i ens la vas ensanyar amb aquet somriure teu de sempre. Cada dia que anem per mar pensem amb tu perque sabem que tagrada molt.
Marc sempre estaras amb nosaltres, perque desde ven petits has format part de la nostra vida.
Ens costa escriure, no sabem com fer-ho pero ens ajuda molt, expresarnos.
Marina,Sandra i Esteve sou molt forts. Ens a agrdat molt aquet nou blog, les fotus i tots els vostres textos tan bonics... ens fan pensa molt.
Una abrasada molt forta per tots tres.
Ara falten poques hores perquè faci 5 mesos en què vaig rebre sa trucada que voldria no haver rebut mai. 5 mesos fa que vaig haver d'agafar es cotxe per anar a ca la Nina a dir-li no sabia exactament què perquè només sabia que en Marc havia catgut amb sa moto. Pensant que havíem d'agafar es cotxe i sortir pitant cap a l’hospital de Figueres...però no. No varem anar a l’hospital. Es cotxe es va quedar allà, aparcat davant de sa casa. Fa 5 mesos.
Aquella tarda tota la família tornava a entrar en aquella casa. La última vegada que hi havíem estat tots junts havia estat es dia de Nadal. Però no hi érem tots, ja no hi érem tots.
Marc, avui es teu record es fa més fort, si és que això és possible. Avui fa 5 mesos vaig estar amb la mare quan li varen haver de dir que havies marxat. Vaig haver d’anar amb en Xa a dir-li a la Sandra que t’havies dormit. I em vaig haver de dir a mi mateixa que el què estava passant era real...De fet, encara m’ho he d’anar repetint cada dia...
Tali
Sempre intenti ser positiu; és una norma que m' imposi quan estic amb la Marina, l' Esteve o la Sandra.
I si escric en es blog intenti reflectir la unió, es vincles que hem establert en aquests 5 mesos. Insisteixi en el fet que mai estaran sols en el dolor.
Però avui el record inevitablement ens fa anar enrera. Avui l' angoixa no es pot amagar.
Per això faré una excepció i recordaré a en Pitu, a en Joan Figueras, a la Maria, a en Cros, i sobretot a l' Esteve, a tots es que cada nit, quan anem a dormir, hem de lluitar contra aquella imatge, contra aquells moments que vàrem viure.
La Marina i l' Esteve saben que vaig estar temptat aquella nit de cridar a en Jordi Baró i arrencar es fanal. Perquè em fa ràbia veure'l.
Encara no he aconseguit que em contestin per què serveix. Si ni tan sols fa llum a la nit.
D' acord, n' haguessin posat un altre; però mai seria es fanal que es va emportar la vida des meu nebot.
Avui us parlaré de com vaig haver de dir a sa meu mare que en Marc se n'havia anat. Es crit que va fer em va tallar l' ànima. I a la nit sa ferida sagna i em ve a es cap, una vegada i una altra.
I vaig haver de repetir-ho a sa tia Margarita i a l' Isabel, que eren amb l' oncle a l' hospital de Girona.
I a la Sandra que no entenia què estava passant.
Demà continuarem lluitant. Mirant endavant. Amb optimisme. Intentant arrencar somriures. Perquè, malgrat tot, a la vida hi ha moltíssimes coses que valen la pena. I crec que té més pes si ho dic jo, que la vaig menysprear fins a l'extrem.
Anar per la vida amb un somriure és sa lliçó més maca que ens va deixar en Marc.
Oncle Xa.
Marina, Sandra Esteve,
avui només puc dir-vos...
UN PETÓ BEN FORT
UNA ABRAÇADA BEN INTENSA
UN PENSAMENT PER VOSALTRES
Tot el dia que el meu pensament us intenta donar forces, per passar avui, aquest maleït dia.
UN PETÓ PER TU, PER LA SEVA ESTRELLA, MARC.
Brígida.
TALI SI US PLAU DIGUEM QUE PODRE.NO SE COM HAIG DE FER -HO.ES MEU COR ,ES MEU CAP,JO MATEIXA JA NO PUC.SEMBLA QUE EMBOGIRÉ.
ENS DIUEN QUE EM DE DEIXAR PASSAR EL TEMPS,PREÓ? SI PER MI S HA PARAT.
GRÀCIES TALI. ET VAIG TRIAR PERQUE SI EM PASSAVA ALGU TU HAVIES DE QUEDAR- TE ,L I CUIDAR ME L .CONTINUAR AMB L EDUCACIÓ QUE L HI HAVIEM DONAT I DE LA QUE N ESTAVEM MOLT ORGULLOSOS COM A PARES.I ARA, ens has d ajudar a nosaltres. com molt bé vas escriure ,vam remontar un Desembre, peró ara NO . Ara per mi sense ES MEU FILL,rés pot ser igual. i com també vas dir tots 4 germans som una pinya,gràcies a tots 3 per estar sempre amb nosaltres.
Gracies montserrat,ses teus paraules sempre m, agradan.i gràcies,tu no falles a venir a casa i consentir li tot i mimar a la sandra.
també vull agrir a tots es teus l ajuda incondicional que he rebit sempre d ells. estic orgullosa de tenir vos de familia.
i avui voldria agrair li a n es teu pare la feina que li va tocar fer, se que trigara a recuperar se. entre tots l ajucarem .un pretó plé de llàgrimes .sa teu tia
Gracies montserrat,ses teus paraules sempre m, agradan.i gràcies,tu no falles a venir a casa i consentir li tot i mimar a la sandra.
també vull agrir a tots es teus l ajuda incondicional que he rebit sempre d ells. estic orgullosa de tenir vos de familia.
i avui voldria agrair li a n es teu pare la feina que li va tocar fer, se que trigara a recuperar se. entre tots l ajucarem .un pretó plé de llàgrimes .sa teu tia
Estimada Marina, amiga, companya...
El temps, és tan estrany. Passen els dies.. A vegades sento que fos ahir quan encara la Dunia era entre nosltres, quan encara aquesta casa tenia vida, quan nosaltres teniem vida. A vegades sento que el temps m'allunya de la Dunia, i això no m'agrada, no ho vull. vull que sempre, sempre la Dunia m'acompanyi, en cada pas, cada dia, no vull sentir aquesta llunyania.
Marina penso cada dia en tu, el la familia, amb en Marc, avui especialment.
Un petò enorme, molt tendre. Si pogués venir a tu, en aquests moment, t'abraçaria, i potser podriem cridar juntes, sempre juntes, agafades de la mà, sosenint-nos...
Hay que cruel!!!!!
De veritat m'encantaria poder trobar les paraules adequades, peró es que no sé on buscar-les i ja ho he intentat varies vegades.
Es comentari d'en Xa, m'ha fet venir sa pell de "gallina".
Es comentari de la montserrat, ojalà s'hagués parat a parlar amb algú.
Només vull dir-hos que encara que sigui escueta en els comentaris només hos vull donar un copet de mà,de veritat que ho intento.
Mil petons a tots i una abrassada ben forta.
Hola a tots tres:
Avui i desde que estic dintre aquest bloc sols faig que pensar amb vosaltres. Veus Marina com ests molt forta......... No saps comb a de estar de orgullos de tu es meu gran i estimat amic Lao.
Crieu que si sapigues que fer per ajudaros o faria de bon grat,pero amb sentu impòtent de vegades no escric res per que penso que igual molesto pero ses ganas de demostrar
que estic amb vosaltres amb fan acabar escribin.
molts petons per tots i tambe per en xa... Ell sap el que l´ estimem.
Andavant Marina tu ets molt forta.
una forta abraçada i per en Març un peto molt dolç i tendra.
Os estimi!
MªTERESA CODINA
FANI FA MOLTS DIES QUE VULL DONAR-TE LES GRÁCIES PER CONECTAR, I INTENTAR POSAR-TE A LA NOSTRE PELL.
Finalment te n adones igual que jo que ESmolt difícil tot.
JO PER EXEMPLE AVUI ,NO SE COM M,ESTIC AGUANTANT. SI ,BUENO, SI QUE HO SE .tinc la sandra amb una energia ,i haig d aguantar, encara que sigui en el sofá dient-li que no em trobo gaire be. un petó FANI
TERESA A TU TAMBÉ VULL DONAR-TE LES GRÁCIES PER ESTAR RECOLZANT-NOS.
PERÓ NO, TERESA, NO SOC ,GENS FORTA.
AGUANTI,PERQUE VAN TIRANT-ME ENDEVANT.
AVUI PER EXEMPLE ,ARA JA AGAFARIA LA MEDICACIÓ,I A DORMIR.QUAN DORMO NO PENSO I DE MOMENT NO TINC MALSONS.EM VA DIR EL METGE QUE ERA DEGUT A QUE ESTIC TOT EL DIA IGUAL, LLAVORS QUAN DORMO,A MI M,AGRADARIA VEURE´L COM LA SANDRA,BE ELLA HO PASSA MALAMENT,O L ESTEVE.
UN PETÓ MARINA
Com tothom recorda, avui fa 5 mesos, 5 mesos eterns, durs de passar, això fa que el record d’aquests anys viscuts entre nosaltres sigui més suau de suportar.
Quan deixes anar el pensament en els records, no puc deixar de pensar amb les coses que feiem tots junts i me’n recordo: d’aquell 6 de novembre de 1993, en tan sols tres dies de vida, arribaves per primera vegada a sa teu casa amb es teus pares, nosaltres marxàvem cap es casament d’en Carlos i la Nuri i us varem veure arribar; aquells primers estius a s’Alqueria, quan venies amb el pare, ja que la mare treballava, i després de dinar fèieu la migdiada amb l’Aida a l’ombra d’un parasol i després acabat de la platja anàvem al minigolf a saltar als llits elàstics; el primer any a la llar d’infants que l’Aida venia amb vosaltres perquè tot i ser d’un curs inferior tan sols s’emportava dos mesos amb tu i aleshores anàveu tots barrejats; el primer carnaval disfressats de xinesos; aquell dia en el minigolf que us enfilàveu en els tamborets i jo us avisava que al final aniríeu per terra i encara no vaig acabar de parlar, ja estàveu tots dos pel terra, amb la mala sort de que a tu el “respaldo” del tamburet et va caure a la boca a la part superior del llavi i vas perdre les dues dents del davant, allò va preocupar molt als pares perquè et van trigar molt temps a sortir i no sabien si et sortirien bé; després també recordo els caps de setmana a l’Illa, que ve que t’ho passaves, en Juan et feia molta gràcia i reies molt amb les coses que feia o deia, de tant en tant el pare et deia “ Marc ja n’hi ha prou de molestar, pareu d’empipar-lo” i tu et posaves nerviós i encara et feia riure més fins i tot ens contagiaves a nosaltres i també ens posavem a riure; o el dia que vares venir esbarat d’entre les roques que l’Aida havia ensupegat i s’havia fet un tall a la mà; quan anaves amb en Cros a donar la volta a l’illa en caiac; quan ajudaves tu a una punta de sa barca per estirar sa corda i l’Aida a l’altre punta i passaveu la gent fins a l’illa i li deies a en Juan que us havia de pagar perquè vosatrus feieu la seva feina; el dia que varem anar a donar una volta a la tarda amb sa barca i vareu pujar en el donut; el dia de la teva 1ª Comunió que estaves il·lusionat i molt content perquè estaves amb els teus; o quan anavem a les tardes des diumenge al minigolf i en Josep i l’Adrià us feien enfadar a tu i a l’Aida, ja que ereu els petits; o aquell dia de Sant Joan que estavem al passeig tirant petards i vares encendre una “piula” i va començar a rodar fins que va anar a parar a sobre la teva motxilla plena de petards que portaves a l’esquena, quin ensurt ens varem espantar molt però la rapidesa del pare en treure-la de l’esquena va quedar amb una anècdota. En fi, en el meu cap hi ha una infinitat de records que no acabaria mai d’explicar, la última va ser aquest 28 de desembre que vaig trucar a casa per preguntar-li una cosa a la mare, i el despenjar el telefon vaig dir “Marina” i em vas contestar no, sóc en Marc, jo indredula et vaig dir “Marc, ets tu?, i em vares respondre “Sí”, en aquell moment vaig pensar, en Marc se’ns fa gran, la veu t’havia canviat, ja no era aquella veu fina sinó una veu greu la que em va respondre, una veu adolescent, aquesta veu encara la tinc dins el meu cap resonant a totes hores, per un costat això em satisfà perquè vaig sentir-te i sempre més et portaré dins el meu cor, per altre banda sento dolor, encara que mai m’hagués pensat que sería l’últim cop que ens parlariem de tu a tu, però així ha estat, avui fa 5 mesos que ens has deixat, la teva ànima ens va deixar físicament a ¼ de 2 del migdia d’aquell 30 de desmbre i això no es pot oblidar.
Escriure se’ns fa difícil a tots, els ulls se’ns entelen però seguim endavant per poder estar al teu costat amb sentiments, paraulesi amor.
“En aquest meravellós paradís
el cel sembla llis.
Si l’observem d’un costat a l’altre,
descobrim que a vegades sembla un altre.
Quan la pluja ha acabat
l’arc de Sant Martí surt desplegat.
Així ens arriba la senyal
de que tu ets allà dalt.
Núvols, estrelles i sol
fan que tu no estiguis sol.”
Un petó molt gros des d’aqui a baix.
Cristina
Marina,
Estem amb vosaltres... i en MARC amb nosaltres avui i sempre.
Un peto per tu, per l'Esteve, per la Sandra i per en MARC allà on sigui.
Uns amics
Cristina, un petó ,i moltes gràcies. has escrit tot el que jo pensava quan penso amb vosaltres,la montse i en miquel, bé i tot es nens.
Aquell maleit dia quan ,vau estar amb mi a sa meu casa i després al tanatori, només veia tot el que haviem viscut junts.sobre tot el estius.us estimem de cor, encara que al fer-se grans els nens , la vida ens distanciés una mica,ha sigut aquesta merda de vida que ens ha obligat a tornar estar junts.
a mi em costava fer l escrit teu.
Mai més ,rés podra ser igual,cris.
Peró no oblidaré MAI, L,infáncia ,que vam donar lis.
SI,també recordo l ENRIC I la MARI,
peró ells potser més tard.
I la GINA i en CARLOS,l ELO I en JORDI .tANTS TANTS RECORDS.....
UN PETÓ MARINA
amics, encara que sigueu anònims,gràcies per estar amb nosaltres
un petóv
Publicar un comentario