Hola amor meu,
Has vist la quantitat de gent que ens està ajudant? Sobretot ara, en aquest nou blog; gent que mai s'havia acabat de decidir, perquè no sabien què dir o els costava expressar-se.
A tots moltes gràcies.
En aquests moments només un"ESTEM AMB VOSALTRES", només aixo, no sabeu el què reconforta.
La idea des blog me la vaig pensar molt. I vam decidir provar. Es meu germà o en Ricard en es seu moment ens van dir: "proveu i si us ajuda, endavant. Però si en lloc de construir bons sentiments i records us enfonsa, ho deixeu".
A mi, personalment, m' està ajudant a poder viure aquest dia a dia.
Em vaig imposar escriure, però amb bons records, no per fer plorar i explicar penes.
El què passa és que, si decideixi parlar directament amb ell, com si estés aquí a es costat meu, haig d'explicar-li com estic realment.
Com n' és de dur aquest dia a dia on no esperes res, on tens el cor tant ferit, portes tanta rábia i impotència a dins.
Es professionals, als qui finalment he hagut d' acudir, ens diuen que ara tenim una ferida molt grossa que ha de cicatritzar, poc a poc. Al final, es lloc de sa ferida hi serà igual, però aquest dolor tant fort, ja no.
Ho senti si es meus escrits us fan caure alguna llàgrima. Jo només vull explicar-li a es meu estimat fill com estic. I és molt difícil expressar-ho. Molt sovint no n' expliqui ni la meitat.
Gràcies a es blog he tingut la gran sort de conèixer la SANDRA i en CRIS. Ja vaig explicar que un diumenge vam estar junts. Ells van perdre sa seu princesa, la DÚNIA, 15 dies després de què en Marc marxés. Estar amb ells va ser com un regal perquè ens va permetre estar tot el dia parlant, i si estàvem en silenci, fins i tot en aquell silenci sobraven ses paraules; només amb una mirada quan trobes algú que ho ha patit, n'hi ha prou.
No vull oblidar en Mateu i la Rosa, a ells els vaig tenir a es costat a ses poques hores d' haver passat. Sempre els hi estaré agraïda.
La idea des blog me la vaig pensar molt. I vam decidir provar. Es meu germà o en Ricard en es seu moment ens van dir: "proveu i si us ajuda, endavant. Però si en lloc de construir bons sentiments i records us enfonsa, ho deixeu".
A mi, personalment, m' està ajudant a poder viure aquest dia a dia.
Em vaig imposar escriure, però amb bons records, no per fer plorar i explicar penes.
El què passa és que, si decideixi parlar directament amb ell, com si estés aquí a es costat meu, haig d'explicar-li com estic realment.
Com n' és de dur aquest dia a dia on no esperes res, on tens el cor tant ferit, portes tanta rábia i impotència a dins.
Es professionals, als qui finalment he hagut d' acudir, ens diuen que ara tenim una ferida molt grossa que ha de cicatritzar, poc a poc. Al final, es lloc de sa ferida hi serà igual, però aquest dolor tant fort, ja no.
Ho senti si es meus escrits us fan caure alguna llàgrima. Jo només vull explicar-li a es meu estimat fill com estic. I és molt difícil expressar-ho. Molt sovint no n' expliqui ni la meitat.
Gràcies a es blog he tingut la gran sort de conèixer la SANDRA i en CRIS. Ja vaig explicar que un diumenge vam estar junts. Ells van perdre sa seu princesa, la DÚNIA, 15 dies després de què en Marc marxés. Estar amb ells va ser com un regal perquè ens va permetre estar tot el dia parlant, i si estàvem en silenci, fins i tot en aquell silenci sobraven ses paraules; només amb una mirada quan trobes algú que ho ha patit, n'hi ha prou.
No vull oblidar en Mateu i la Rosa, a ells els vaig tenir a es costat a ses poques hores d' haver passat. Sempre els hi estaré agraïda.
També vaig rebre ajuda de dues mares que ja havien passat per això. Una de Figueres amb qui només vaig parlar un cop. Ens havíem de trobar totes dues però això encara no puc fer-ho sola. Només de pensar-ho m' angoixa.
La única sortida que puc fer sola, de moment, és a Roses. Allà hi tinc sa meu germana petita que m'anima a baixar.
La única sortida que puc fer sola, de moment, és a Roses. Allà hi tinc sa meu germana petita que m'anima a baixar.
Marc, a la mare que tant li costava prendre algun medicament, ara sembla una farmaciola. Però això fa que tingui moments de tranquil.litat i et recordi sense plorar tant, i pugui dormir.
Tothom et recorda i ens recolza però a sa casa tots 3 som es que hem d' aconseguir portar-te dins nostre sense aquest dolor d'ara. Això sí, sa nostra vida ja MAI serà sa mateixa.
Tothom et recorda i ens recolza però a sa casa tots 3 som es que hem d' aconseguir portar-te dins nostre sense aquest dolor d'ara. Això sí, sa nostra vida ja MAI serà sa mateixa.
Bé "PETIT PRINCEP MEU"demà tornaré a parlar-te , dorm amor meu.
UN PETÓ DE QUI T' ENYORA TANT
LA MARE
.JPG)
.JPG)
5 comentarios:
Hola Marc,
Com et van les coses per aquest nou món tan espacial?
De ben segur, que tal com et descriu la teva meravellosa família, sempre hi ha un somriure al teu rostre, doncs d’aquesta manera aconseguiràs que algun dia aquest teu somriure s’encomani als teus estimats, però ara necessiten temps , ajuda’ls a seguir el millor camí de la vida, i si els veus tristos i no somriuen, tingues paciència i esperança, que segur que les tens, i algun dia, et donaran el millor regal per tu.
Ells ho intenten, n’estic segura, però es una feina dura, i l’han de treballar. Ningú ens ha ensenyat a sobreviure d’un esdeveniment tant gran i dolorós, i les emocions, els sentiments, i la por, ens confonen sovint, i no ens deixen veure el camí, però arribarà un dia, perquè sé que ha d’arribar, que tot i que et continuaran trobant a faltar com fins ara, i continuaran no entenent moltes coses, podran alçar el cap i afrontar el dia a dia, convivint amb el seu interior, una mica més calmat.
Trobaran un nou despertar, més tranquil, més pausat, i la seva pau interior els connectarà directament amb tu.
Sobretot estima’ls, tal com els has estimat, i no deixis de somriure, encara que els vegis tristos, tu somriu, i transmet-te’ls el teu amor tant pur. Algun dia sabran mirar el seu voltant i notar en petits detalls, tot el que tu els continues donant.
Mil petons i abraçades a tots quatre.
Brígida.
Estimada Marina!
Quines foto més precioses! Quin amor tan gran entre tots quatre!
quatre, sempre tots quatre, com vau dir en un escrit. Sempre estará amb tu, Marina, acmpanyant les teves passes. Sí, ja ho sé...No és la manera en la que voldriem, no. Ens volem aquí, amb nosaltres, escoltant la seva veu, el seu sonriure, el seu soroll a la casa. Com t'entenc, Marina, com... Només espero que la vida ens sorprengui i al final del camí poguem retrobar-nos amb els nostres fills.
Un petò molt gran per tots quatre!!
Hola Marina, Esteve i Sandra,
Sóc l’Airy. La veritat és que se’m fa un xic difícil escriure... Bé, suposi que com a molta gent que entra al blog, saber què dir en moments com aquests és una mica complicat. Les paraules adequades són difícils de trobar... Però a la vegada saber que un escrit, per petit que sigui, us reconforta encara que sigui una mica, ajuda a fer-ho.
Dir-vos que cada text emociona, cada una de les paraules q escriviu demostra tot l’amor que sentiu per en Marc. Moltissimes vegades és inevitable deixar caure alguna llàgrima...
Però encara que tot sigui complicat, sabeu que no esteu sols, que teniu família, amics, un poble sencer i sobretot persones que heu conegut en aquesta nova etapa que us ajudaran i donaran forces per tirar endavant.
I a tu Sandra, molts ànims, ets una nena molt forta i n'estic segura que els pares estàn molt orgullosos de tu!
Una abraçada,
Airy.
Hola Marina!
Abans de tot dirte que es bo plora, plora to el que necesitis...va bé!!
Despres et volia explicar una cosa que no se si et pot ajudar...Ja saps (aixo crec) que a mi magrada molt la meteorologia, segurament coneixeras en Pico, ell parlaba de la relacio del temps amb el caracter de una persona, pues explicaba que cuan el temps era gris, plovia o la presio atmosferica sigui baixa el caractar, es mes dolent, que et vui dir amb aixo? pues tu sempre que miris el temps, cuan vegis que landema fara mal temps intenta planeja moltes coses, per distreuret, nose... juga amb la Sandra,ana a fer una volta... Et dic aixo per que la falta de insolacio afecta MOLTISSIMMMM al caracter i autoestima, sempre et sentiras m es malament amb un temps enuvolat, ara ultimament esta fen mal temps, el teu cos sacustuma als nuvols, a la falta de sol, aixo en el fons et fa be, ja que cuan torni el bon temps et sentiras molt millor, cuan torni el sol veuras que et sentiras millor!
Despres de tot aquest sermo, un peto ben gran!
Hugo Garcia
Hola familia,
Vosaltres ja em coneixeu i sabeu que em va costar bastant decidir-me a escriure en es bloc. Ses llagriemes sempre hi son presents, algunes de tristesa i d'altres d'una barreja de sentiments que no se descriure. Però com diu l'Hugo, sempre va be plorar, a mi m'ajuda a desafogar-me. Sempre em passa per la nit, és el moment en que mes pensi amb en Marc i res m'ho impedeix plorar.
Estic molt orgullosa d'aquest bloc i sobretot de la familia que tinc, amb això si que sòc afortunada.
Marc, sempre et recordare i sempre formaràs part de mi.
Un peto fins el cel.
Montserrat
Publicar un comentario