TOTS ELS DIES SON IGUALS!

HOLA AMOR MEU!
Aquests dies no els estic passant massa bé, inclús ,havia deixat de posar-me en contacte amb tu en es blog. I això que reconec que m' ajuda.
Ja ho saps. Parlat i parli amb tu, et porti tant a dins.....

Però avui he rebut un sms molt maco, tu ja saps de qui. I m'ha emocionat.

És una gran persona, ens està ajudant molt. Sabem que hi és. Amb el pare hi parla més però, fer-ho nosaltres dues, ens costa més. Molt sovint acabem plorant.

l'hi ha estranyat que no escrivís en és blog, i ja s' ho ha imaginat.

MARC, ens ho han explicat moltes vegades, el dolor, sa ferida diuen que amb el temps serà diferent. Tu ho creus?

També ens han dit que el primer any és el més dolent perquè sempre és el primer, "ara fa un any de...." Sense tu.

Jo aquests dies pensi que arriba final de curs, tothom amb ses notes a casa.

Lo content que estaves tu aquell dia....

Soliem regalar-te alguna cosa. Perquè era com un premi, a es teu esforç.

I ens feies tant contents.... Aquest any t' imaginaves que potser tindries

Sa moto. I ens deies que treballaries per ajudar a pagar-la i així poder tenir sa que t agradava.

Era es teu somni, sa teu il.lusió, i nosaltres per ser com eres vam voler

Que es teu somni es fes realitat,

QUE POC DUREN ES SOMNIS AMOR MEU...

A vegades seria millor continuar somiant ,veritat?

Com t' anava explicant, pensi en aquest final de curs que tu no tindràs. En la il. Lusió de guanyar algun euro i començar a treballar, per poder tenir ses teus coses, això tampoc ho viuré.

Ahir va ser es primer dia que vaig decidir que, per la Sandra, havia de sortir. Vam anar a S´ALQUERIA perquè no hi havia ningú i vaig pensar que estaríem tranquil.les. La Sandra m´enten i sap que busqui tranquil.litat per pensar o estar parlant amb tu.

Vaig començar a plorar a l' aparcar. Però vaig pensar: "Marina, has de començar a afrontar es records".

Ja saps es records que arribes a tenir a S' Alqueria. Jo primer treballava i tu i anaves, amb la Cris ,la Montse i tots es nens. A l' agost s'hi afegia la Gina i família, en Jordi i l Elo, encara solters. I sempre amb el pare. Quan va nèixer la Sandra i vaig deixar el restaurant, també vaig venir jo.

I ahir només plorava mirant ses roques del “Capitan”. Tu obries un pam d' ulls de petit i afirmaves que de gran t' hi tiraries.

Quants cops has pogut fer-ho amor meu?

Aquest any, ara a l' acabar el curs, segur que entre setmana algún dia hi haguessis anat.

Ahir vaig passar-me tota la tarda plorant.

Avui hem decidit anar a es Caials. Aquí hi anavem quan la Sandra anava al casal i tu et quedaves amb es teu gran amic, en TONI. Ell hi anava amb sa seu mare i es seus germans i nosaltres tots dos.

Aquí no he parat de recordar-te, amor meu, quan et tiraves i, a vegades, em feies venir amb tu.

Només de sentir la remor d' en mar, l´olor a platja i pensar que tu ja no podràs veure-ho.... De cop m'he adonat que tot em recorda a tu, inclús he pensat l'hi diré a l' Esteve que m' és impossible continuar aquí, però després he pensat: ”No,no puc marxar. No puc deixar-lo aquí”.

Aquest dia sa mare de la Dúnia em va dir: ”Haurem de trobar la manera de sobreviure, dia a dia, minut a minut”

Marc jo no sé com ho faré sense tu. Tinc el pare , la Sandra i la família, apart de gent que ens vol ajudar. Però a mi em faltes tu, es teu somriure, es teu parlar, sa teu olor.

El què donaria jo per tot això. I el pitjor és que cada dia que passa, al sentir-te més distant, el cor se'm trenca més i més.

Mai hagués imaginat tant dolor junt.

Amor meu, avui he tornat a es blog, potser dins es pou al veure una amiga que em donava la má…….

Però arriba la nit estic a casa i TU ,PETIT PRINCEP , NO TORNARÀS.

UN PETÓ FINS EL MÉS ENLLÀ.

Qui tant t'estima .

La mare