miércoles, 23 de julio de 2008

EL COR PLORA


TORNA, TORNA I ABRAÇA'M BEN FORT !!!!
Sí amor meu, com diu sa cançó “El cor plora” i el meu món s ensorra…..

Estimat amor meu:
Aquests últims dos dies són es pitjors des de que vas marxar.
Segurament em repeteixi però de veritat MARC, amor meu, ahir vaig tocar fons. De fet podria dir-te que no veia ni on es troba es final d’ aquest pou tant negre.
Ni molt menys m’ arribava una espurna de llum per creure que un dia, si ho aconsegueixi, treure al menys es cap.

Ja vaig començar al mati, quan el pare va marxar. Sempre ,sempre ,tinc que anar a sa teu habitació.
Hi ha dies que obri es blog, altres escric, o llegueixi es blogs des companys que he conegut en aquest camí.

Però ahir vaig estirar-me a es teu llit i et vaig començar a veure a tu, estirat allà, o jugant amb alguna maquineta. Llavors vaig començar a plorar i plorar, amb ràbia, dolor, ses llàgrimes van deixar es coixí moll.
Vaig començar a donar cops a sa paret d’impotència.
Semblava que m’ afogava, vaig començar a tremolar; de cop em va semblar
tornar a sentir sa teu olor…

Vaig anar al lavabo on queda es sabó que vas deixar i vaig olorar i olorar.

No podia calmar-me gaire però vaig pensar: “posa’t a s’ ordinador que això et sol ajudar”

Hauries de veure es terra on hi ha s’ ordinador, tot són llàgrimes meues, del pare i alguna que ens deixa caure la Sandra.

Ella també ho està passant malament però ho demostra sobretot quan està sola. És tan forta davant nostre...

Un dia ens va dir que ja patíem prou, i no volia que, a sobre, la veiéssim trista.
Sa teu germana, ja era molt madura per l’ edat que tenia però ara la vida
ens la farà crèixer de cop. Tot el què està visquent és molt fort per una nena que tan sols té 10 anys.

A la tarda em va donar per pensar quan tornaves de la plaja,i per uns moments, no podia creure’m el què ha passat i t esperava, i t esperava….però no vas venir….

A es vespre, al baixar persianes, em vaig quedar una estona mirant as carrer, no passava ningú i jo vaig començar a imaginar com pujaves i em veies a la terrassa …i feies es teu somriure.

Ja no fem es sopars que dèiem ”romàntics”, amb espelmes, que tant us agradaven. Es caps de setmana, sense tu, han canviat i hi han coses que ja no tenim ganes de fer.

El pitjor va ser a l’ anar a dormir. No volia fer patir al pare, però vaig començar a anar amunt i avall, necessitava cridar que ja no puc, no puc. Físicament ahir tenia una sensació estranya a tot el cos, una feblesa. inclús em semblava que aquest cor tan adolorit bategava molt poc i m’ofegava i no podia dormir, només et veia, i no et podia abraçar.
Ha estat com una tortura.

Ho senti. Si és veritat que em pots veure com diuen, pensa que és l’ amor d’ aquests 14 anys que ens has regalat que fan que estigui així.

Ah! saps amor meu, una família de Figueres fa uns dies va entrar as mateix infern que nosatros. Han perdut es seu estimat fill SERGI.
La mare ja ha parlat amb sa seua ,per donar-nos la ma i ajudar-nos.

Intentaré estar una mica millor sa propera vegada que t’escrigui.
Però és que t’ estimàvem tant, érem tant feliços...
Seguirem caminant però sempre amb un fill al cor i no as costat, veient com es fa un home.
Que difícil ens ho ha posat la vida!

Sabem que hem de tornar a començar, si ho fem, TU SEMPRE ESTARÀS AMB NOSATROS.

UN PETÓ BEN TENDRE .


SEMPRE, SEMPRE TOTS 4.


LA MARE

6 comentarios:

Anónimo dijo...

Hugo quna pena que hagim hagut de tractant se aixis! ojala! t haguessim conegut be , quan anaveu junts.vals molt,tens un cor immens.....ETS DEL 3 DE NOVEMBRE, ja esta tot dit.
Sa teu mare us va definir molt be.
UN PETO.

Anónimo dijo...

Hola Marina,

Davant d'aquestes paraules tant tendres i encoratjadores que dediques a en Marc, realment se'm fa un nus a la gola i no sé que dir, tu ho expresses tot, sentiments, amor, dolor, etc.... Només em queda dir-vos que estic amb vosaltres compartint lo bo i lo dolent, l'alegria i la tristesa, i tots aquests sentiments que per dins ens torturen i que moltes vegades no sabem com expressar i reaccionar.

Petons molt intensos per a tots.

Cristina

Anónimo dijo...

hola marina!!
crec que no hauria de preguntar-te
com estas perquè amb aquest comentari m'ho puc imaginar.
sincerament dir que m'ho puc imaginar és una manera de dir perquè només tu sabes que no és fàcil seguir aquest camí aixì.

és el segon cop que escric en aquest blog, sempre que hi entri em passen moltes coses pel cap, de fet sempre pensi el mateix és massa injust i després els ulls se m'entelen però hi he tornat a escriure perque em sap greu que estiguis aixi.
et volia donar molts ànims a tu i a l'esteve i molts petons a la sandra i com sempre el més especial pel petit princep.

Anónimo dijo...

ESTIMADA MARINA, No sabs quan sentu que estigis tan achafada, sé lo dificil que es aquest camí que compartiu emb la meva filla SANDRA, sé que no hi ha rés pitxo,les paraules que os pugem dir, no allugeren el dolor, peró fem tot lo que pogem sabeu que estem al vostre costat, i que patim, no se si tens mara,pero sapiges que nosaltres las avies igual també estem mal lament, per la perdue dels nostre PRINCEPS i per vosaltres, que sou lo mes importat en la nostre vida,veurus cada día, dia derrera dia com us sentiu, ens treca el anima .Sé que aquest istiu es doloros, els recors
estan a cada recó,per nosaltres com ja sabs igual que a vosaltres mai será igual, peró tú tens a la SANDRA i deus lluità per ella, gaudexala, estimala i mitxansan emb ella podrás sentí el amor per en MARC , quan l abraçis, i li fagis petons será com si li fessin al MARC. Tenca ells ulls quan ho faxis i sentel emb tú. UNA ESTIMADA MOST FORTA

sandra y cris dijo...

Marina... Quant de dolor, amiga, quant som capaços de soportar...
No tinguis por del dolor, ha d'anar sortint. Crida, crida les vegades que ho necessitis, no ho retinguis. Jo al principi m'espantava de mi mateixa, però després m'he adonat que cal fer-ho, treure tot això per després poder recordar-los amb amor.
Sembla que no pots estar pitjor, però un dia sents com si fos el primer dia, i no t'entra al cap tot el que ha passat. No saps com entenc les teves paraules d'avui, Marina... I no tinc paraules màgiques que et facin sentir millor, però sí puc dir-te que cridar és sa, que plorar també ho és...
Molts petonets...

Anónimo dijo...

Marina siempre entro a la pagina del marc y quisiera tener palabras de consuelo para ustedes, pero no las encuentro solo te digo que se me encoge el corazon, me siento tan impotente me pregunto por que a angelitos tan inocentes les tiene que pasar,solo te puedo decir que cuentas conmigo en todo momento y tambien decirte que son una familia maravillosa.
Besos Marilin