Però de cop, un de nosaltres, un familiar, un amic, ES PARA UN MOMENT.
Recorda i mira enrere....
I en el pensament s’hi dibuixa un estiu -cada cop més llunyà- o un carnaval, amb l’ embolcall d’ un munt de rialles.
També és possible que el record sigui fosc i ens traslladi a aquell dia. Llavors una imatge, un crit, fa que l’ alè se’ns talli per instants.
I recuperem el pols, i seguim. Treballant, estudiant, mirant endavant....
He volgut deixar-ne constància així. En un raconet petit des seu blog. En aquest matí qualsevol d’ un dia més. Perquè crec que és una metàfora fidedigna del nostre dia a dia amb en Marc. Dels records, que ens acompanyen allà on anem, i que formen part de la nostra realitat més íntima.
Ses àlbums de fotos, es moments que compartim junts recordant-lo, els relacionem amb dies de festa.
(Evidentment aquesta reflexió no serveix per l’ Esteve, ni per la Marina. I tampoc per la Sandra. Es seu “mirar endavant” anirà per sempre més lligat a aquell 30 de Desembre de 2007.
En Marc viu dins seu d’ una manera que el sentit de la paraula “record” no pot abastar. Crec que només qui ha perdut un fill o un germà ho pot entendre).
Em reclamen, torni al món....