sábado, 24 de mayo de 2008

UN DIA MÉS, AMB UN BLOG NOU


Avui 146 dies després, l'hi dediquem un nou blog. Ens fa il.lusió fer-ho amb un escrit d' algú molt especial per en Marc.

SIEMPRE CONTIGO

Los pequeños y más inhóspitos sentimientos no te hacen grande, te hacen enorme.

“¡No me dejes!” – exclamó

“Por favor” – rogó – “nos quedan muchos momentos para convertir en recuerdos.”

Porque al dejarme la vida no es lo mismo, el aire no es nunca aire, el alimento no alimenta, las dulces mañanas pierden su luz, mis minutos quedan sin segundos, los días se llenan de miles de horas, las noches pierden sus estrellas y mi calendario no encuentra sus fechas, ni las más especiales

“¡No me dejes!” – exclamó – “Aún tenemos un montón de sueños para hacer realidad… Juntos.”

Porque si nos alejamos faltarán tus huellas por mi camino, la luz de tus ojos ya no iluminará mi oscura soledad y en mi jardín, las flores no florecerán.

“Por favor” – rogó.

Y es que si te vas mi vida perderá el sentido, la canción su música, el arco iris su color, la felicidad carecerá de propia alegría y el frío agosto de tu calor.

“¡No me dejes!” – exclamó.

“Por favor” – rogó.

Ya que si te marchas no tendré lugar donde buscarte, ni medida para conocer la distancia que nos separa, ni dimensión en el espacio.

Me quedaré contemplando un cielo sin estrellas repleto de angustia y dolor.

“¡No me dejes!” – exclamó.

Que si me dejas la tierra tragará el océano, ahogándome en tu abandono y mi vida sucumbirá ante lo terrible; tu partida sin retorno.

¿Cómo voy a enfrentarme a no verte?

¿Cómo voy a saber qué hacer…sola…?

Sola, así me siento sin ti. Aunque el mundo no comprenda, aunque el mundo esté en contra, aunque nada vaya a seguir igual.

¡No me obligues a vivir de esta forma!

“¡No me dejes!” – exclamó.

Lo diría una y otra vez porque me gustaría, no, te necesito a mi lado para decirte cuanto te quiero. ¡Qué tontería! Decirte… Por mucho que quisiera no podría, esto supera las palabras, supera lo que nos han enseñado, me supera a mí y a todo.

“Por favor”- rogó.

Escóndete detrás de mí, donde Dios no pueda verte y llevarte lejos. Haría lo que sea, daría lo que fuera por un segundo más aquí, junto a ti.

¡Por lo que más quieran! Que no nos separen. Si lo hacen ya no seré la misma y, triste y desolada, sin saber enfrentarlo, quedaré enterrada en el vacío de una vida absurda, sin querer salir.

“Tranquila, no te dejaré. Me quedaré toda la eternidad. Al levantarte, madrugaré contigo; al comer, saborearé contigo; al trabajar, te daré fuerzas para acabar antes; al dormir, velaré tus sueños y todos y cada día mío se convertirá en el tuyo. Creceremos juntos pero separados, ligeramente.” – confesó.

No te vayas que el sol ya no me alumbra, su fuego ya no quema y el cielo cambió su azul por un amargo matiz gris.

…la mañana de invierno que decidiste partir…

“¿Me lo prometes?” - preguntó temblorosa.

“No, te lo juro” – afirmó – “siempre lo dije y nunca te mentiría.”

“Gracias” – la palabra que me enseñaste a utilizar.

Gracias por hacerme tan feliz, gracias por mostrarme otro mundo y convertirme en otra persona, gracias por ayudarme a llegar tan lejos pero, por encima de cualquier cosa, gracias por demostrarme el valor de un te quiero y hacer de mi vida un cuento de hadas…Aunque pierda al príncipe…

Te lo debo todo a ti porque tú hiciste que mi historia tuviera un final, algo que no pude ni imaginar.

“Estaremos siempre juntos.” – dijeron al unísono.

Por mucho que ocurra, por mucho tiempo que pase, me quedan muchas cosas que vivir

junto a ti

10 comentarios:

Anónimo dijo...

Maquissssiiiimm!!!

M'agrada molt veure fotos de ell! perque ancara em fa tenirlo mes present!!

Hugo! Una abraçada!

Brígida dijo...

Que bonic,
Marina, Sandra, endavant amb aquest nou bloc tan bonic que heu començat.
Les fotografies i la música sembla que ens transportin més a prop d'ells.
Quin fill i quin germà més guapo que teniu, amb transmet harmonia i sinceritat.

Un petó ben fort a tots tres, i a la vostre estrella que de ben segur que brilla amb força perquè vosaltres el veieu.

Mirant amunt, notarem com la llum ens transporta cap a ells, en un món inimaginable, on l'amor més pur flueix lliurement i ens envolta, abraçant-nos de la forma més sincera que mai hagi existit.

Brígida

Anónimo dijo...

Estimada família!
Estic tan contenta d'aquest nou bloc...
L'escrit és preciòs, es sent ple d'amor per la persona que l'ha escrit..
avui no tinc un bon dia i no vull que les meves paraules tristes impregnin l'entrada del Blog. Vull que sigui l'amor cap a la nostra baldufa, la Dunia, la que deixi la seva petjada. Amor pur que és el que tenien, el que tenen els nostres estels.
Marc i Dunia avui no tin un bon dia, em fallen les forces. Si ens poguessiu enviar un raig de llum des d'on esteu, un raig d'amor que ens faci veure una ica de llum. No m'agrada aquesta oscuritat, vull que la vostra llum il.lumini el meu caminar mentre estigui aquí, a la terra... Us estimo moltíssim...

Anónimo dijo...

Hola, Marina, Esteve i Sandra soc la Nerea fa molts de dies que us volia enviar aquest poema que vaig fer amb l'Esther en els jocs florals que va guanyar a 5é espero que us agradi.
EL FRUIT DE LA PASSIÓ
Estava carregat de sentiments i ja no podia més.Tenia sentiments de tristesa, d'alegria i fins i tot d'agredoços.Un dia va decidir que només posseiria un sol sentiment. Aleshores li va preguntar a un amic:
-Quin sentiment creus que em pertoca?
i l'amic va dir
- Jo crec que podria ser el de l'alegria, el de la tristesa o un que fos agredolç.
Més tard va aparèixre una amiga movent-se lentament, marcant cada corba del seu cos i el li preguntà:
- Com t'imagines el sentiment que més em descriu?
- Deixe'm pensar... ets sucós com una tronja madura, ets dolç com una pera ben melosa... però no hem d'olbidar les lluites que has fet per una amistat, les penes pasades per obtenir una vida millor,i per sobre de tot la teva passió per un amor! Un amor que en el seu dia no era correspost, però que amb dolces paraules es va convertir amb un amor encisador. No va ser fàcil, peró amb els batecs del cor cada vegada més lents i amarg, vas anar superant la tristesa i vas aconseguir que anés creixent l'estima més i més. Una estima que gràcies a la teva paciència, a les ganes de tenir un home que et protegís, que et tapes quan fes fred, que et fes un petó i espentés tots els mals... vas transformar-la en amor i un dia, a la vora del foc, es convertí en passió.
Nerea

Anónimo dijo...

Hola marina!
Soc la germana de l'hugo,nosé si sabràs qui soc...pero jo ne sentit parlar molt d'en marc...
E visitat moltissimes vegades el blog pero sempre se m'ha fet dificil deixar un escrit...trobar les paraules adequades es molt complicat...
Crec que la idea de fer aquesta pàgina és maravellosa....i també crec que ets una excel.lent mare i persona!

Dirte que penso molt amb vosaltres i que us envio totes les forçes per poder seguir endavant
Una abraçada molt grossa, yasmin

Anónimo dijo...

es precios:
m`agrada molt veura que l`Esteva ja a escrit.
Molts petons a tots tres.
Ja escriure.
Una forta abraçada

MªTERESA CODINA

Anónimo dijo...

Estimada familia:
Hola Marina voldria dir-te tantes i tantes coses,però no trobi paraules per aliviar el teu dolor.
Jo se que tu ets molt i molt forta.
En Marc va marxar amb sa seu maleta plena d'amor,felicitat i tendresa.Però...que cruel,jo se que tu ets molt forta.
Encara que:desesperis, cridis, ploris i perdis el control.Tu ets molt forta.
Encara que dia a dia et preguntis: Perquè? i no trobis resposta.Tu ets forta.
Encara que pensis que ja mai viuràs feliç i tranquila.Tu ets forta.
Encara que el teu cor sangri i plori,i aquesta angoixa no et deixi respirar.Tu ets forta.
Malgrat tant i tant sofriment tu ets i has de ser molt i mlot forta.
Tens la gran sort de tenir al teu costat un marit del que estas plenament enamorada i una princesa que no es mereix aquest petir.
Ara et toca lluitar per ells. Tu ets el pilar de sa teu familia.
No has de permetre que per culpa d'aquest malait dolor s'escapi ni un sol bosí d'amor de ses maletes de l'Esteve i la Sandra.
Ells et nececiten,intenta que sempre et trobin amb un sonriure a la cara i amb un chic d´il-lusió encara que per dintre tot sigui foscor i tristesa.
se que serà molt i molt difícil però jo se que tu ets forta,i veuras com aixi poc a poc el sol tornarà a sa teu casa.
Fes aquest esforç preciosa ells ve ho mareixan i veuras que si et veuan una mica be,ells també ho estaran i aixi s´aniran omplin ses maletas.
Jo se que ho conseguiras,tu ets molt i molt forta i si veus que ells estan un chic millor gracias al teu esforç dintre teu sentiras que en Marc amb un sonriure et diu........!! GRACIAS MARE !!


Molts molts petons a tots tres.
MªTERESA CODINA

Anónimo dijo...

Bones Família;sóc la Fani, sa germana d'en Sergio. Gràcies per fer-nos saber que hi ha un blog nou.
Es maravellós, està intacte; està tal i com el recordem.
Realment avui m'he emocionat, feia molts dies que no el veia i realment era tan maco, es tant injust, peró m'alegro que a poc a poc aneu fent un pas més, sé que es difícil i que costarà molt arribar al cim.
Peró no esteu sols i si necesiteu una empenta teniu molta gent, incluida jo mateixa que hos donarà una empenta.
Espero algún día poder gaudir d'un somriure vostre, sé que haig d'esperar i tenir paciencia, peró també sé que arribara el día en que riureu tots junts.
Sempre el trobarem a faltar.
Un peto ben fort per tots vosaltres i gràcies per compartir un trosset d'en Marc amb nosaltres.

Anónimo dijo...

hola familia, no he vuelto a escribir porque no me manejo demasiado bien en esto y si el hugo o yasmin no estan no puedo pero pienso siempre en vosotros.he encontrado un escrito de Ramon de Campoamorque NO HI HA CRIT DE DOLOR QUE EN EL FUTUR NO TINGUI,FINALMENT, EL RESSO DUNA ALEGRIA.Que maravilla haber encontrado a la pequeña princesa DUNIA. Espero escribiros pronto,y saber que para lo que sea en cualquer momento estamos para vosotros.Los niños hablan siempre de MARC,le recuerdan siempre.Me cuentan cosas que hacian juntos y nos reimos mucho.Un recuerdo lleno de ilusion hasta pronto,marta garcia

Anónimo dijo...

Querida familia.No he vuelto a escribir porque no me manejo demasiado bien en esto,y tengo que esperar siempre al hugo o yasmin,pero siempre pienso en vosotros.Os mando un escrito de Ramon de Campoamor no hi ha crit de dolor que el el futur no tingui,finalment,el resso d una alegria.Que maravilla que hayais conocido a la familia de la pequeña princesa DUNIA.Desde luego que ha sido MARC.espero pronto volver a escribiros, pero saber que siempre los niños me cuentan historias vividas juntos y nos reimos.Cualquier cosa de verdad aqui estoy para lo que necesiteis,lo que sea.Un abrazo.MARTA GARCIA