EL PERQUÈ D’ AQUEST BLOG

Avui m’ agradaria explicar com m ‘ està ajudant aquest blog.
"Ajudant" és una forma de dir-ho; em va bé per distreure’m una mica i, a la vegada, quan parli amb en Marc, sembla que estigui amb mi.

Diuen , sobretot es professionals que visiti o inclús gent que ha passat pel mateix que ara ens toca viure a nosaltres, que recordar, pensar-hi, parlar-ne ajuda molt.
Es blog és una manera com una altra de poder anar deixant la impotència, el dolor que porti a dins, que a vegades m’ofega en llàgrimes.
No puc deixar de banda sa medicació que també m’ ha ajudat a suportar ses fortes crisis d’ angoixa i ses atacs de nervis que pateixi.
De tota manera encara em senti bloquejada, hi ha moltes coses que em costa fer, inclús n’ hi ha que intenti dominar es cap per no recordar-les.
Trobi gent que em felicita pes blog, i d altre que em dóna sa seu opinió, sempre ben acceptada, dient que potser això encara em fa patir més.
Pensen que, si a ells ja els commou, és d’ imaginar que a mi m’ afecta molt més.
A mi també em passava abans, quan mirava una pel·lícula o llegia un text, sempre em queia alguna llàgrima. Però això és una qüestió de caràcter. Jo sempre m’ he considerat una persona molt sensible.
El què han de considerar és que jo estic parlant, escrivint, a n’ es MEU FILL.
Qui és mare ho entendrà perquè tot el dolor que deixi anar, tots es sentiments, són d una MARE, que arriba a sa casa i ja no té es fill a dinar. Que veu com passen ses hores i espera i arriba la tarda i no torna. I a la nit, finalment, t’has de creure que és real, que ha passat i NO TORNARÀ.
Ningú pot imaginar quin buit, quin silenci hi ha a sa casa. Sort que sa nostra estimada Sandra, intenta cantar, ballar i seguir. Ella és qui em diu que la vida ha de continuar, recordant sempre en Marc, però tirant endavant.
I , la veritat, quan ses forces em fallen, em sap greu perquè pobreta ella ho ha de viure.
Un dia va dir-me que li agradaria veure’m rient i contenta com abans.
Sé que, per ella, per l'Esteve, i per tots hauré de intentar-ho. Però ara molt sovint no puc.
Per tant, a mi escriure i parlar amb en Marc m’ajuda. També podia fer-ho en una llibreta, només per a mi. Així vaig començar; però tinc amics que volen saber com estem i sovint no truquen o no venen a veure’ns per no molestar.
A mi el què m ha costat més és posar-hi fotos, amb això m’ajuda la Sandra.

Sa nostra vida ha canviat. Ja tot serà diferent. Ens van regalar, com diem, 14 meravellosos anys. Però no puc deixar de preguntar-me. ÉS REALMENT JUST?
Tinc tantes i tantes preguntes que no tenen resposta.

Una vegada més gràcies a tots es que esteu amb nosatros. I sobretot, a es que podeu deixar un missatge.

Perquè en MARC ens va deixar i, en aquesta casa, realment no hi ha un minut al dia en el què no se’l recordi. Gràcies per compartir amb mi es vostres records.

Un petó a tots.

I UN DE BEN TENDRE PER TU AMOR MEU.

LA MARE.