







Avui, amor meu, voldria parlar de una de ses teus grans aficions,el futbol.
Com sempre hem dit, en tenies dues, el futbol i en mar, a l estiu.
Vas començar l' any 2003, com ALEVI. Tu, al ser des petits, encara no tenies es 10 anys.
En SERI, juntament amb el pare, van decidir formar un equip d' aquesta categoria. En aquells moments, la U.E CADAQUÉS no la tenia. I així us preparaven per un futur.
Vas jugar 2 anys d' ALEVINS, 2 d' INFANTILS i, aquesta temporada, éreu cadets.
Sa teu gran il lusió era poder jugar amb l' equip gran de la U.E. Cadaqués.
Ara hi estava jugant es teu estimat tete jordi, com et comentava ahir.
Només esperaves es dies d' entrenament i es dissabtes o diumenges per poder jugar.
A la Sandra i a mi ens agradava venir a veure't. Haig d' admetre que, algun gol dels que havies fet, just en aquell moment, jo estava parlant amb alguna mare.
Clar que després et deia que havies fet un gol molt maco...
Aquest any era sa teu temporada, anaves molt bé, amor meu.
A vegades dinant et deia: "avui em dedicaras un gol" i em deies que et feia cosa.
Però jo vull creure que en aquell moment, si no sempre amb mi, amb algú estimat pensaves.
Aprofitaré avui en es blog per agrair a totes ses persones com en SERI, L'ALEIX, en PACO... que juntament amb el pare van decidir entrenar-vos i dedicar-vos uns dies a la setmana.
(També recordarem que, es primer any que en SERI i el pare ho havien preparat tot, va ser quan el pare es va fer mal)
Aquest any també teníeu a l´ARTURO, que ajudava perque estessiu físicament ben preparats.
Moltes grácies a tots com a mare per haver fet tant feliç es meu fill.
Guardi algun record de cada un de vosaltres.
Veritat Marc que estaves molt content? A més amb ells vas aprendre que tot esport té unes regles i una disciplina.
Tampoc vull oblidar la junta de la U.E CADAQUÉS d'aquesta temporada. Donar-los es meu agraïment pel suport que vàrem rebre d' ells aquells dies.
I SEMPRE portaré en el cor s'emotiu homenatge que va rebre es meu fill, es dissabte seguent.
En es seu dia vaig enviar una nota d' agraïment, a la F.E. VILAJUIGA.
Per la seu pancarta donant "ANIMS CADAQUES" I es minut de silenci que van fer en memòria des meu fill. Sé que altres equips, com els ESPLAIS, també li van dedicar un minut.
Això ens demostra que ses persones estem per damunt de rivalitats.
Marc, avui he explicat moltes coses i semblava que no et deia res a tu amor
meu.
Però havia de fer-ho. Havia de parlar de tu i sa teu relació amb el futbol.
I ara que has callat per sempre, ara que no pots expressar tot lo feliç que t'ha fet
tanta gent, ARA LA MARE ho fa per tú.
Tu somriu amor meu, et porti dins es meu cor. I si no DORM, amor meu.
UN PETÓ BEN DOLÇ. LA MARE. I RECORDA .TOTS 4 SEMPRE TOTS 4.
12 comentarios:
Hola familia,
Una de ses coses que mes m'enpenedeixi (o com s'escrigui) és que no vaig poder gaudir gaire d'en MARC veient com disfrutava practicant aquest esport, compartint-lo amb es seu equip i tota l'afició.
"Vaig pujar al camp algunes vegades, en totes vas fer algun gol o vas fer el passe perquè algun des teus companys el fes. Enmig d'aquelles tanques, tenies protagonisme. T'hi senties bé i el mes important és que disfrutaves. Juntament amb tu, es teu pare, quina cara de satisfacció se li possava quan parlava d'es seu fill jugant a futbol. Segur, ha d'estar molt satisfet pel que vas arribar a ser i ets, perquè estas aqui, present entre nosaltres.
Vas marxar amb tot, seS ulleres, ses botes, sa camiseta...però aqui has deixat lo millor, ES RECORDS".
D'algu que t'estima i mai t'oblidarà.
Montserrat
MONTSERRAT, emociones,escriguent.
TU creus que podrem continuar gaire
aixis sense ell? .A mi ja no em queden forçes i el pitjor ,es que a l ESTEVE ara li esta sortint tot.
I JO haig d aguantar una mica, fins que ja no puc més per la sandra.
S ens ho ha emportat tot aqull mleit dia.
Sort de tots els que ens ajudeu!
Peró, son tantes hores que ens trobem a casa tots 3 sols,en mig d un silenci,una buidor.
Gràcies per ser com ets.De veritat
MONTSE,sempre que tens una estoneta vens, saps que es meus germans estan fora..i puc contar amb tu
per qulsevol cosa.
Estic MOLT orgullosa de sa meu família política,doncs, MAI,m he
trobat sola,no solsament ara sino
sempre que ho he necessitat.
Un petó ben fort per tots. Sento
que ara em costi,venir a sa vostre casa,els records em matan.
Un dia ja et vaig dir , que no tinc pare, i es teu, aquell dia va haver
de aguantar allà, en aquella maleida carretera,fins que tot estes arreclat,i el segon dia, va haver d anar al tanatori,doncs
a nosaltres les forçes ens fallaven,i sabiem que seria un dia dur, el que no saps,es que el pitjor ve després.
UN PETÓ BEN FOTR PER TOTS VOSLTRES,I UN BEN DOLÇ PER EL NOSTRE "PETIT PRINCEP"q
Benvolguda Marina,
He llegit el teu comentari que has desat al bloc del David, i el primer que vull fer és agrair-te que comparteixis els teus sentiments amb nosaltres.
Et vull parlar des del més profund del meu cor, respectant el teu dolor, i des de l'experiencia de poder saber imaginar què sents.
Crec que algunes persones s'aferren al dolor perquè d'aquesta manera continuen sentint fisicament la presencia del nostre fill estimat. És la única sensació fisica que ens pot quedar. Però no té sentit, cap sentit. Costa acceptar que, almenys ficicament s'ha anat, i això és molt més dificil que abandonar-se al dolor.
Però, permete'm sisplau, que et faci unes petites reflexions:
- Tens la Sandra. Ella ha patit dues pèrdues, un germà, i una llar feliç. És una nena que ho té dificil. Cal fer un esforç perquè pugui elabrorar la primera pèrdua, tot oferint-li, en la mesura que es pugui, una relativa normalitat a casa. Com ha de sentir-se veient que ha perdut un germà, i potser una mare?
- Tens l'Esteve. Dius que està fort. Recolza-t'hi. Ell també necessita veure com poc a poc pots tornar a somriure.
- I estàs tu. No sé les creences que tens. Però de veritat creus que el Marc, sigui on sigui, vol veure't així?
Marina, fes un esforç per enganxar-te a la vida. Per tots quatre!!!! Deixa't ajudar, creua totes les portes que s'obrin. Estic convençut que tota la gent que us estima, està desitjant fer-ho. accepta l'ajuda i deixa volar en Marc. Apareixeran noves persones, disposades a compartir amb tu una nova vida, sempre portant el Marc al cor.
Em sento un intrús dient-te això, però he passat pel mateix, i he decidit seguir endavant. Per mi, per les meves Annes, pel David, per tota la gent meravellosa que ens envolta, alguns que ja hi eren i molts de nous. La meva actitud és com un imant, i això em permet escampar el record del david, que és el que més desitjo, i tothom l'accepta amb un amor immens. I és molt reconfortant. Marina, no et condemnis. Parla, parla molt. I escolta, escolta molt.
No sé, em passaria hores animant-te a deixar aquest nus que fas amb el dolor. Només pensa-hi...
Si pogués ajudar-te més...
Un petó
Natxo
Estimada Marina!
Els records en aquests moments són molt dolorosos, però admiro de la manera que ho fas, li poses molt d'amor. Per fer això, per parlar-ne amb aquesta tendresa... no dubto que és en Marc qui t'ajuda a fer-ho. en Marc hi és, d'una altre forma, d'una forma que ara ens costa tantíssim, perquè en definitiva ningú ens ha ensenyat a fer-ho. Però aquest és el nostre repte en aquesta vida, hem d'aprendre a sentir al Marc i a la Dunia, perquè hi són, d'una altre forma, però hi són. Tenca els ulls i el veuràs, et sonriurà com sempre et feia, perquè el seu sonriure és etern.
Parla amb ell, quan et sentis trista parla-hi, i escolta el silenci, l'amor del teu cor...
Un petò ben tendre per tots quatre...
Bones un altre cop, amics.
La veritat es que llegint els vostres comentaris m'emociono.
Hi ha un sentiment d'impotència i ràbia brutal.
Em sap molt de greu que estigueu així, ostres és injust!!!!
Ell era el vostre petitò i l'amic de milions de nois/es en aquest poble, tothom se l'apreciava.
No necesitava gaire cosa per agradar a la gent, simplement amb un: -hola-tímid es guanyava a la gent.
A mi em cabia molt bè, tenía gràcia i aquesta mica de timidessa se'l feia especial.
Era molt agradable i educat, després el sentia pel carrer jugant amb l'antonio i es meu germà i em "fotia un fart de riure"
Sentía els "joder tío, tu ets tonto o que".... que un l'hi deia a l'altre.
Quan s'emportaven es meu gos "toby" i jugaven amb ell (pobre gos), jeje.
En fí amics, és injust que passin aquestes coses.
Però tambè recordeu els bons moments que segur que d'aquests no s'acavaran mai.
Mil petons per tots i un per tú Marc.
Hola Marina!
Despres de un temps desconectat torni ha ser aqui!!
Aquets dias tescrit una carta, pero no se quin es el moment per donartela!?!!
Jo nomes et vull dir que en Marc aquet any estaba fen una temporada brillant.....espectacular....ara segur que marca gols entre els nuvols!
Un peto!
Hugo Garcia
Voldria ser un poble
I poder parlar en boca d’ell
Voldria ser es teu poble
I explicar-te com et veig
I explicar-te com us sento.
He vist com naixíeu
I us acolliré per sempre
A les meves entranyes
I mentrestant,
Us agraeixo que m’hàgiu fet gran.
He estat testimoni de l’enamorament
De la passió d’una parella extraordinària
I us l’he volgut mostrar amb
el meravellós miralleix den mar.
Però el que m’ha commogut més
És el vostre sentiment de pares
És com heu fet de pare i mare
És com feu, mare
És com sou.
Tots quatre.
I és que el meu mar,
sa nostra pàtria
No ha acollit com tu, mare
I és que el meu sol, no ha
Escalfat com tu, pare.
No puc malgrat vulgui,
cuidar-vos.
No tinc el do de la paraula
Ni puc garantir-vos plaers de cos ni de ment.
Em dol,
Perquè el vostre amor
És un pòsit que impregna
Totes ses meus llums i colors
El verd de l’olivera
El groc de la muntanya
El blau de la mar
L’olor de la terra i la pluja
L’olor de la farigola i el tamó.
Voldria guiar i controlar
El camí per on passeu,
L’aire que us toca la cara
L’olor que flaireu,
El pensament.
No puc però si em deixeu
Jo us estimo
I us acompanyaré
Sempre i per sempre.
Cadaqués
Hugo la carta si vols ens la podes tirar a sa nostre bustia.
moltes gracies
Estimats anonim soc la sandra els pares s'han emocionat molt amb la poesia.
Soc la marina, ja no em queden llàgrimes peró tú has fet que el meu cor que esta tant trencat s'omplis d'amor al llegir es teu escrit i no he pogut fer mes que emocionar-me....
Veig que no estem sols...
Peró em trobo com si estes sola en una illa.
L'enyoro tant...
un peto bent fort entre llàgrimes de dolor i gracies per estar amb nosaltres
Estimada Marina,
Com sempre, les dolçes paraules que li dediques al petit princep arriben molt a dins.
Estic segura que en Marc us està ajudant en cada passa que feu.Confia amb el temps i segueix endevant per ell i per voslatres,que així segur que allà on sigui això el farà molt feliç.
Fes lo necessari per viure el dia a dia i ja veuràs com de cop, i sense adonarte`n ,estaràs fent lo impossible.
Molts ànims a tots tres! i un altre per el petit princep.
Estimada Marina,
Com sempre, les dolçes paraules que li dediques al petit princep arriben molt a dins.
Estic segura que en Marc us està ajudant en cada passa que feu.Confia amb el temps i segueix endevant per ell i per voslatres,que així segur que allà on sigui això el farà molt feliç.
Fes lo necessari per viure el dia a dia i ja veuràs com de cop, i sense adonarte`n ,estaràs fent lo impossible.
Molts ànims a tots tres! i un altre per el petit princep.
yasmin
estimat anònim ,ja va escriure la Sandra que ens havies emocionat amb sa poesiia.Molta gent m ho ha comentat i m han pregutat si sabia qui l havia escrit.
podria imaginar ho peró....de fet és el que ens has emocionat lo important.
peró gràcies ,no saps la de vegades que vin a llegir la.Tots tots els escrits m emocoinen, peró aquesta vegada la carta de NATXO ROVIRA, I tu AMIC ANONIM.
UN petÓ , ENTREMIG DEL DOLOR D UNA MARE QUE HA PERDUT UN DELS SEUS FILLS, I MAI MÉS,RÉS POT SER IGUAL.
MARINA
Publicar un comentario