martes, 12 de agosto de 2008

ES SENTIMENTS DEL PARE.


Marc carinyo,
Fa dies que el pare no t’escriu; ja sabes com em costa expressar el què senti.
Ja tenim sa barca noua. Com t’ hagués agradat anar-hi i tirar-te de caps...

La mare fa dies que no està bé. Crec que ni jo com a pare puc definir en paraules es vincle que s’ estableix amb algú que t’ha portat dins seu durant nou mesos. T’ anyora molt....
Només em fa preguntes i jo no tinc respostes:

- “Per què si només tenia 14 anys?”, “Per què a nosatros?”, “Per què sa nostra felicitat a durat tant pocs anys?”.

I la Sandra, pobreta. El què et troba a faltar no ho sap ningú. Només ella. Busca el què MAI TORNARÀ A TENIR. Un amic, algú amb qui confiar, amb qui discutir, UN GERMÀ.
I amb la mare ens sentim impotents perquè no podem fer res més que escoltar-la i estimar-la.
Sempre busca un motiu per anar-se’n de sa casa. La Montserrat, per anar a a banyar, la Laura, l’ àvia, la tia....

És tan complicat tirar endavant... Sovint perds el Nord, t’ enfonses i no saps ni com fer-ho.
Esperi que algun dia ens en sortirem i aprendrem a viure amb això que ens ha passat.
Mentrestant, pots estar segur que sempre que pugui estaré al seu costat per mirar de ser el més feliços que puguem.

Cada dia et vinc a veure. Estàs tant maco en aquella foto... i amb tantes flors.
Tothom se’n recorda de tu. T’ho puc assegurar.

Bé ara et tinc que deixar. Tinc una visita d’ obres. Després passaré aquestes paraules a en Xa, perquè les publiqui. En tinc ganes però encara no he après a fer-ho jo.


UN PETÓ I UNA ABRAÇADA BEN FORTA DEL PARE.

T’ ESTIMI I T’ ESTIMARÉ SEMPRE.


EL PARE.

UN PETÓ TAMBÉ DE LA MARE I LA SANDRA.

6 comentarios:

Brígida dijo...

Estimat Esteve,
em sembla que és la primera vegada que em dirigeixo a tu...
Avui m'has arribat el més endins que es pot arribar, al més profunt, m'has tocat el cor... ara mateix el meu cor plora, sols pensar com et deus sentir, tot el que et pot arribar a passar per dins... sento l'impotència que he sentit et tot moment al no saber com ajudar els meus pares...
I la Sandra, la teva filleta, una nena dolça i tendra, que quan expresa els sentiments en aquest racó, ens toca el cor cada vegada... cada dia penso amb ella, cada dia...
De fet cada dia penso amb vosaltres, amb tu Esteve, amb la Marina, amb la Sandra, i amb en Marc... a vegades em pregunto si el meu germanet està amb en Marc, parlant de motos, parlant de cotxes, o simplament parlant de futbol...

Mil petons Esteve, i dona-l'hi de part meva a la Marina i a la Sandra.

Brígida

Anónimo dijo...

Estimada familia,

Com vos he dit moltes vegades, SEMPRE ESTARE AS VOSTRO COSTAT, en els moments bons i en els dolents.
De la Sandra nomès puc dir que és una persona molt forta. Podria dir que és un exemple a seguir per moltes nenes de la seva edat, és molt valenta i l'estimi molt.
És sa meu cusina (però la tinc com una germana petita) l'unica que em queda, perquè sempre, de cusins en tindrè dos, en Marc i Sandra.
També és sa meu amiga amb la que esperi poder-nos confiar moltes coses, com de germana a germana. Mai estarà sola, mai li faltarà de res i sa meu casa sempre serà sa seua. Tan per ella com per vosaltes, ses portes de sa meu casa sempre estran obertes.
Estic molt orgullosa de la familia que tinc, estic molt orgullosa de veure com dia a dia aneu intentant saltar els obstacles que s'interposen en el vostre cami.
Se que és molt dur i ho entenc, però junts continuarem endavant.

Marc, mai t'oblidarè.
T'estima sa teu cusina,

Montserrat

Anónimo dijo...

Hola Tete!!!

Aquesta foto que has publicat avui és presiosa, no sé si t'hi has fixat peró la tinc en es menjador en un marc ben gran. Sempre la miri i pensi que n'era de bonica aquella vida. Em sembla que sempre veiem alguna cosa maca quan ja no la tenim, peró la veritat és que aquella imatge és preciosa, es veu en les mirades... era quan encara tota la família era viua de felicitat!

Sé que la nina et fa preguntes que tu no tens la resposta; em sembla que tu, com tots, també te les fas. Sa resposta tampoc la tinc jo per donarte-la i així ajudar a la nina. Tinc la sensació que aquesta vida ens està posant a prova. No sé fins quan ni tampoc fins a on aguantarem, peró sé que ara i sempre estant junts ens en sortirem; N'ESTIC SEGURA.

Tete ets molt especial per mi; a tu i en Xa us he vist sempre com una de ses figures que em va faltar de ben petita. Ets un bon exemple per mi i per tothom com a pare de família.

T'estimi moltissim.

Ara i sempre tots junts. Molta força!!!

Cunyada Laura.

Anónimo dijo...

Hola Esteve,

Fa dies que vull esciure i no sé com expressar el que sento, perquè voldria poder expressar i donat una mica d'alegria a aquest dolor que sentim; però avui Esteve, tal com diuen la Brígida, la Montserrat i la Laura, avui m'has tocat fons, aquestes paraules tan tendres que dediques as teu fill, aquests sentiments i aquestes milers de preguntes que conviuen amb nosaltres i principalment amb vosaltres en el dia dia, fan que treiem importància a les coses que tot i tenir-ho tot ens queixem de mena i les poguem valorar una mica més.
La vida sembla que no tingui sentit i tirar endavant és complicat però crec que per ell, sa nena, i principalment la Nina, tots, juntament amb la familia, amics i tota la gent qu us envolta s'ha de seguir endavant i trobar un sentit en aquesta vida.

Ànims!!!!!

Petons per a tots vosaltres.

Cristina

Anónimo dijo...

Hola ESTEVE, soc la iaia de la DUNIA. No sé que mès dirte desprès de tots aquets sentiments que deixes anàr, nomès dirte que estem emb vosaltres i que pot ser aquet dolor tan dran plè d amor ens ajudi a tots plegats. Per nosaltres igual que per vosaltres el temps en un aliat i esperem com veig emb altres persones que fà mès temps els seus ESTIMATS varen marxa, el dolor sigui mès feble i ens deixi respirar i sentirnos una mica millor.Os estimem,no hi ha un dia que no pensem emb vosaltres.Una abraçada.

Anónimo dijo...

Hola Esteve:
Cuans sentiments,cuan dolor,cuan amor i cuantas preguntas sensa resposta.
Et vull explicar una cosa,cuan vaig ferli la visita a en Marc estava jo sola en tot el cementiri i amb vaig posar a parla amb ell,li demanava que vos ajudes a tots tres li demanava una mica de pau per sa vostre casa el mirava als ulls i creu que semplava que ell amb mires jo li deia ja se que el temps tot u cura pero ajudals. Jo seguia miranli als ulls de sopte i sensa el meu pensament va cambia del tot i vaig veure clar que no es veritat que el temps tot u cura.No amic no es el temps es el amor i la companya.
Amic meu lluita amb totes sas teuas forsas per el amor de sa teu casa.Seguiu andavant mes units que mai i veureu que sols amb el vostre amor i sa vostre companya os ajudara a veure la llum.
Estic segura que en Marc aixi m´ho va fer veure.
Una molt forta abraçada