DIES GRISOS.....

Avui plou.

He deixat la Sandra al cole i he anat al C.A.P.

Anava caminant, mirant en mar amb ses barques, l' iglèsia, el poble...aquest poble que tant t'agradava.

Tal com anava caient l´aiga de la pluja sobre es meu paraigua, anaven baixant ses llàgrimes des meus ulls...

S' apropen dies grisos, foscos... AMOR MEU, ara t' agafaria perquè no et mullessis i et taparia perquè no tinguessis fred.... anyori tant poder mimar-te...

Quan em desperti -cada dia més aviat- vaig a la cuina i ja comenci a trobar a faltar preparar-te s' esmorzar, després anava a comprar-te el pa i et preparava s' entrepà per portar a l'institut.

Recordi també quan t'hi portava amb cotxe o ,alguna vegada, amb sa moto... TANTS, TANTS DIES...

Et deixava es matins, sempre em deies alguna cosa al baixar d'es cotxe, i marxaves amb aquell somriure teu.

Jo mirava com t' allunyaves sol o, si trobaves algun company, anàveu parlant. M'agradava mirar-te una estona. En aquests moments només em ve la imatge de tu marxant d´esquenes a mi... I després et venia a buscar per anar a dinar.

A ses tardes hi anaves amb bici.....

Com t 'he dit PLOU.

Tinc el cor gelat, la cara humida de llàgrimes.

Segons es llibre de L´ANJI CARMELO, ETS DINS EL MEU COR, ara em trobi dins el cru hivern, despullada i envoltada de res, com un arbre sense fulles.

(L' ANJI, en aquest llibre, separa el temps que passem després d´una pèrdua amb estacions de l´any. Però no per ser aplicades segons es calendari oficial, sinó segons es nostre calendari intern. Per exemple es meu cor encara es troba a l' hivern de la vida. És un hivern dur en el cor. Soledat, buit, falta de tot.

Quina ironia que ara hàgim passat l' istiu...

Aquesta soledat no vol dir, tal com aclara l' Anji, que estiguem sols, ni molt menys... hi ha molta gent que ens acompanya fent aquest viatge, caminant junts, parlant-nos, llegint es blog, trucant o senzillament RECORDANT-TE.

I ens acompanyen a buscar la primavera.. i .. l' istiu..

Quan arribarà en es nostres cors? De moment no podem ni saber-ho perquè els tenim gelats.

Dolor, patiment, angoixa, turment, una ràbia infinita, sensacions estranyes. A vegades tinc la impressió que no podré continuar respirant.

Sa meu aliada ara és LA RÀBIA.

Ahir mateix quan anàvem a dormir, vam posar-nos a plorar amb el pare i només ens dèiem...PER QUÈ? PER QUÈ A NOSATROS?

Preguntes sense resposta o que em digui a mi qui la té?

Hem compartit tant dolor a CA N´EVA

És normal que, si no ens hi haguéssim trobat, continuaríem visquent d' espatlles a aquesta realitat.

Ja quan va deixar-me l´avi vaig començar a fer-me preguntes i jo mateixa vaig configurar-me sa MEU realitat. Ara encara ho tinc molt més clar. MAI, MAI , PODRÉ ENTENDRE AQUEST PER QUÈ? de tant dolor.

AMOR, per avui deixi d' escriure, però tu saps que abans m´agradava estar sempre amb música, ràdio,o tele...ara m'estimi més aquest silenci que m' apropa a TU, i no pari de parlar-te i parlar-te.

PERÒ LA MARE NECESSITARIA MÈS !!!

UN PETÓ BEN DOLÇ.

SOMRIU, I RECORDA QUE SOM TOTS 4 SEMPRE TOTS 4.