Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
3-11-93 30-12-07
Em costa molt d'escriure.Però sé
que cal que ho faci,per tal de sortir
d'aquest estat amorf,d'aquesta angoixa
que tant profundament em desassossega,
Molt lentament flueix els conceptes,
molt lentament i amb inseguretat.
Tal vegada ara escric més per mi
que per els altres.
Escric per retrobar-me. Potser algú
que se senti com jo em sento ara
si mai llegeix aquest
es ratlles
entendrà el que vull dir i el bé que
MIQUEL MARTÍ I
-Quant miris el cel, de nit, com que jo viuré en unes de les estrelles, com que jo riuré en una de les estrelles, per tu serà com si totes riguessin.
Tindràs estrelles que saben riure
-I quan t’hagis consolat estarás content d’haverme conegut.
Sempre serás amic meu.
Tindràs ganes de riure amb mi.
Per tu tete un fragment del petit princep que a tu t’havia agradat.
8 comentarios:
ETS MATINERA, 8.15 ,SENSE COMENTARIS, NOMES UNA ABRAÇADA BEN FORTA .
Igual que la iaia de la Dunia,sensa comentaris,al igual que ella jo tambe estic amb tu.
Molts petons doça Marina.
T´estimi
Molta força per aquests dies dificils,una abraçada molt i molt dolça,
Yasmin
Hola Cunyat. En el dia d'avui necessites està més seré que mai per difícil que sigui. Sé que penses que tu tornes a passar per aquest dia i ell no...Recordi que l'any passat vaig esperar que fossin les dotze de la nit en punt per ser sa primera en felicitar-te. Dormies i quan et vaig començar a cantar sa cançó...Sort que no em tenies a davant! I m'imagini es tips de riure que es va fer ell quan li vareu explicar l'endemà. Sempre li agradava veure que tenia una família tan "especial", sempre ens ha agradat fer tonteries entre nosatrus. I ho hem de continuar fent, no sols per ell sinó també per es que estem aquí recordant-lo. Ningú ens va dir que seria fàcil i ara ho estem veient. "No ploris mai quan se'n vagi el sol, ses llàgrimes no et deixaran veure la llum de ses estrelles".
De sa teu cunyada preferida (no, no sóc la Laura...)
Mil petons i abraçades a tots... principalment per tu Esteve i pel vostre Marc.
Brígida
Hola Marina!
Només voldria dir-vos que encara que ens separa molts Km.i que no ens em vist mai jo també sento una cosa molt especial per vosaltres i que llegeixo tot el que escriviu.
Deunido quin mes que heu passat ple de sentiments .
Una abraçada ben forta per tu,per l'Esteve per en Marc i la Sandra.
Hola Marina. Me comentabas el otro día en mi blog que muchas veces tiraríamos la toalla, buff que esto de estar sacando fuerzas día a día se hace tan duro¡¡¡¡¡
Las sacaremos, Marina, poquito a poco, siempre con un gran dolor por el recuerdo de Marc y de Alex pero las sacaremos. No sabes cuánta gente me está diciendo, que habiéndo pasado por lo mismo, -perder un hermano- y siendo ellas las hermanitas, lo mal que han crecido porque sus padres se encerraron en su dolor y de alguna manera "pasaron" de ellas. Eso aún me rompe más el corazón: ni Sandra ni Elena, tienen que vivir tristes.Tu y yo les vamos a prestar la atención que se merecen. Verdad?
No sea que encima de perder un hijo tengamos que lamentarnos de que las niñas piensen que ya no les hacemos caso.
Un gran abrazo a los 3, desde Teruel.
Elena
Veig això i pensi que sou una gran família, i sobretot que sou molt i molt forts.Us mereixeu que a partir d'ara tot sigui un camí de roses...
Un petó molt fort i molts i molts ànims...
Clàudia Pomés
Publicar un comentario