jueves, 13 de noviembre de 2008

13 DE NOVEMBRE .................




8 comentarios:

Anónimo dijo...

ETS MATINERA, 8.15 ,SENSE COMENTARIS, NOMES UNA ABRAÇADA BEN FORTA .

Anónimo dijo...

Igual que la iaia de la Dunia,sensa comentaris,al igual que ella jo tambe estic amb tu.
Molts petons doça Marina.
T´estimi

Anónimo dijo...

Molta força per aquests dies dificils,una abraçada molt i molt dolça,
Yasmin

Anónimo dijo...

Hola Cunyat. En el dia d'avui necessites està més seré que mai per difícil que sigui. Sé que penses que tu tornes a passar per aquest dia i ell no...Recordi que l'any passat vaig esperar que fossin les dotze de la nit en punt per ser sa primera en felicitar-te. Dormies i quan et vaig començar a cantar sa cançó...Sort que no em tenies a davant! I m'imagini es tips de riure que es va fer ell quan li vareu explicar l'endemà. Sempre li agradava veure que tenia una família tan "especial", sempre ens ha agradat fer tonteries entre nosatrus. I ho hem de continuar fent, no sols per ell sinó també per es que estem aquí recordant-lo. Ningú ens va dir que seria fàcil i ara ho estem veient. "No ploris mai quan se'n vagi el sol, ses llàgrimes no et deixaran veure la llum de ses estrelles".
De sa teu cunyada preferida (no, no sóc la Laura...)

Brígida dijo...

Mil petons i abraçades a tots... principalment per tu Esteve i pel vostre Marc.

Brígida

Mercè dijo...

Hola Marina!
Només voldria dir-vos que encara que ens separa molts Km.i que no ens em vist mai jo també sento una cosa molt especial per vosaltres i que llegeixo tot el que escriviu.
Deunido quin mes que heu passat ple de sentiments .
Una abraçada ben forta per tu,per l'Esteve per en Marc i la Sandra.

Elena dijo...

Hola Marina. Me comentabas el otro día en mi blog que muchas veces tiraríamos la toalla, buff que esto de estar sacando fuerzas día a día se hace tan duro¡¡¡¡¡
Las sacaremos, Marina, poquito a poco, siempre con un gran dolor por el recuerdo de Marc y de Alex pero las sacaremos. No sabes cuánta gente me está diciendo, que habiéndo pasado por lo mismo, -perder un hermano- y siendo ellas las hermanitas, lo mal que han crecido porque sus padres se encerraron en su dolor y de alguna manera "pasaron" de ellas. Eso aún me rompe más el corazón: ni Sandra ni Elena, tienen que vivir tristes.Tu y yo les vamos a prestar la atención que se merecen. Verdad?
No sea que encima de perder un hijo tengamos que lamentarnos de que las niñas piensen que ya no les hacemos caso.
Un gran abrazo a los 3, desde Teruel.
Elena

Clàudia dijo...

Veig això i pensi que sou una gran família, i sobretot que sou molt i molt forts.Us mereixeu que a partir d'ara tot sigui un camí de roses...
Un petó molt fort i molts i molts ànims...
Clàudia Pomés