PRÌNCEP MEU, ESTIMAT DE LA MARE.
Avui 30 , com cada mes aquesta data em fa mal.
Avui de nou un despertar sense TÙ , vaig a sa teu habitació i ..silenci.
Avui és quan fa 2 anys i mig ens vam separar fisicament i per nosatrus el temps no ha passat.
L´únic que hem aprés a viure amb aquest dolor, a portar-lo ,peró el temps no fa rés més ...ens separa cada vegada més de TÚ.
haguéssis anat creixent i tot aixó no ho viurem.
Et busqui a tot arreu , en cada nen que veig.
Ahir mirava un grup de nens que segur tenien 14 anys, de cop vaig pensar , peró si ell ja seria més gran ,
ja en tindrìa 16 !!
Tornem a tenir l´istiu aqui.
As carrèr hi ha vida!! famílies de vacances amb es seus fills, nens a la plaja , jovent que a la nit comença a sortir....
rés va amb mi, jo t´enyori tant, et somii desperta ja que no ho puc fer dormint.(imagini que tornes...)
Sí et diré que la sandra ha heredat de Tù el fer-me riure amb tonteries...sort d´ella!!
UN PETÓ DOLÇ I TENDRE.
la mama
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
.JPG)
.JPG)
4 comentarios:
Tan de bo poguéssim fer com a les pel.licules.Rebobinar i tornar a començar.
Tan de bo poguéssim tornar a viure
tot els moments qu´hem compartit amb ells.
Tan de bo poguéssim sentir la seva veu, mirallar-nos en els seus ulls i sonriure amb la seva rialla.
Tan de bo, poguéssim anar veiguen
el pas del añys en les seves vivencies.
Peró només podem somiar e imaginar-nos com hauria sigut la seva vida, i com haruriam disfrutat o entristit, segons el moment,poguenta-la compartí
Una abraçada ben dolça
rosa.
No m' oblido per res de vosaltres.
Un petó.
Un petó ben fort desde Barcelona.Rosa i companyia
Hola Marina, como te entiendo, y como me entiendes, yo no se si creo o no creo, ya no se nada, hace quince dias pensaba que no saldria del pozo. Los recuerdos, la vuelta al mismo dolor, la añoranza. La necesidad de abrazarla, de oirla, de olerla....
A mi tambien me ha pasado lo de la edad, lo de si ya tendria 29.
Sabes se van casando sus primos y primas de su misma edad, sus amigas y ya sabes, no se puede evitar pensar, porque ella no, porque??
No lo entiendo, han pasado dos años y no lo entiendo.
En algun momento he creido estar mejor, pero no, es como una pescadilla que se muerde la cola, vuelve y vuelve, bueno es que no se va.
No se va de mi cabeza, no se va el dolor, hagas lo que hagas, estes donde estes, ese vacio, ese dolor, esa rabia, esa impotencia y la añoranza, la añoranza de ellos.
Tu ya lo sabes, lo sientes igual que yo y que todas. Nada va con nosotras ya, nada ira nunca, no puede ir, ellos no estan.
Un abrazo muy fuerte y un beso. Pilar
Publicar un comentario