jueves, 29 de julio de 2010

30..juliol

Marc, carinyo faltan poques hores per veure de nou un 30 en el calendari.
Et diria que son mals dies...però m´he adonat que cada día dic que és el pitjor que passi.
Potser entre mig n´hi ha algún amb una mica de serenor.
M´estic adonant que aquest tercer istiu em fa veure ja com poden ser la resta .
Es primer istiu sense Tù el dolor era tant intens inclùs arribava a pensar que no era veritat , no puc recordar
massa aquells dies....el dolor et deixa paralitzada
después va arribar es segon , en aquest ens vam obligar a fer coses , a que haviem de seguir com fos, i
feiem , sortiem , sempre ens estiravem l´un o l´atre ....
 aquest any hem tornat enrrera ,no ens volem obligar , hem vist que aixó serà per sempre i per tant hem de fer el que realment vulguem .
No tinc ganes de sortir doncs fora tot segueix i per mi tot s´ha parat.
Ahir per exemple vam anar al parc amb la sandra i l´Abril (no has pogut conèixe-la , com t´haguès agradat
jugar amb ella! , és molt mimosa. saps és petitona però fa com tots que mira ses fotos de s´escala i diu es noms de tots, jo l´hi ensenyi que hi ha en Marc, hauries de veure -la va repetint es noms , peró quan l´hi dic
aquest és en marc em mira amb es seus grans ulls blaus tota pensatiua ...deu pensar ...aquest jo no el veig mai , nomès el veig aquì a ses fotos.
qui si et mira i diu que estàs al cel és en Pau...recordes com l´hi feies l´avió?
i en Roger , l´Abril és germana d´ell .Com l´hi ensenyaves dibuixos i cançons.
Si recordem es petits que hem tingut i amb es que hem passat tantes estones divertides et recordarè en manel...ell uns dies después de que ens deixéssis em va trobar i em va preguntar perque havies anat al cel....
l´isona...l´itziar...quina sort hem tingut de tenir-los i veure´l s crèixer!!
en sebastià vaig començar amb ell l´any passat , va ser el primer después de no tenir-te .
ell veu sa teu foto l´hi dic és en marc, i repeteix , en marc...com si haguèssiu estat junts sempre.
Quina feina mès agraïda que faig eh marc!!
tot i que ara la faig amb molta mès por que abans ...ja era molt patidora però ara desprès de tot el que he sentit veig encare mès perills que abans .I pensi tant amb tù.Tan a tù com a la sandra vos agraden molt
es petits , sempre deieu que volieu un germanet quan jugavem amb ells. jo vos deia que ja vos tenieu vosatres..i em deieu ..no és lo mateix...
 T´explicava que  vam anar a jugar , la sandra estava amb l´abril,vaig  sentar-me en es banc i
vaig començar a mirar tot el que m´envoltava....ses llàgrimes m´anaven baixant sense poguer parar,tot es meu voltant segueix ple de vida  i rès va amb mi .
Gent cap a la plaja contents de ses vacances , pares amb es seus fills, inclùs gent que estava treballant clar.


No tinc ganes de sortir amb barca, tot em recorda a tù .
Nomès soc feliç quan pensi amb TÙ i tots 4 junts , però aquesta felicitat em porta al mateix temps
el dolor que mai em deixarà.
Pensi amb tù constantment, cada minut cada segon.
Em torni boja buscant algo teu que no hagi trobat o vist encare.
una imatge , un escrit  ..mùsica.

Después em torturi amb es nostru últim día ...i em retrec no haver estat on havia d´estar..".después de"...
cap explicació em fará cambiar de pensasment.

sort que ens ajudem entre tots es pares que estem en el mateix camí!
parlar  amb una mare , rebre un correu ....fa que ens sentim acompanyats uns i atres.
ens pot ajudar molta gent , però nomès puc saber que es meu cor i el meu interior estan igual de buits
i de llàgrimes al parlar o escruire´m amb ells.

Saps que pensi ?
hi ha gent que parla d´una atre vida....del que han sigut o volen ser a una atre vida ...
jo crec que l´atre vida és aquesta.
jo ,HE VISCUT , UNA ATRE VIDA.

Marc no saps com pensi amb tù mirant la sandra.
ahir mirava fotos  que va fer-se uns dies después que ens deixéssis per comparar-la .
que gran la trobaries! que maca ! vas deixar una nena i  trobaries una "adolescent " ...
ja no renyirieu com feieu abans .
Ella tenia 9 anys i quan s´aburria et molestava , tù anàves aguantant , aguntant fins que ..tot acabava malament.ja m´enfadava amb tù (sempre acabaves rebent per ser es gran )...i em deies ..mare es que és una "buscalius "...quan jo marxava ..ella i tornava ...i tù em deies...mare , vaig "botint , botint " l´hi fotarè una "óstia "...
Renyir ho fariue igual , normal entre germans , però tindrieu ses vostres "confidències"

No deixi escrit massa sovint lo que et dic ..però parli tot el día amb tù .
T´enyori , donarìa TOT per un instant amb TÙ .Abraçar-te ben fort, sentir sa teu pell, sa teu veu ...es teu olor...
UN PETÓ ...T´ESTIMI I ET NECESSITI....
mama

1 comentario:

MARTA dijo...

Aquest dolor que ens ve a la que parem un moment l' he sentit tantes vegades...Aquest veure que la vida segueix amb tanta normalitat quan a dins nostra hi ha el plor que no se'n va i encara continuem parades en aquell dia de mort.
No puc donar-te consol,perquè no n'hi ha.
Però hi ha maneres de no sentir tant de dolor,d'enganyar-lo.
He après que quan més omplo la meva vida de feina,activitats, etc... menys dolor sento.I en el moment que paro, és quan el dolor torna rabiós, i fa tant mal que em seria impossible de viure.
En realitat vivim plorant per dins.
I en els moments de repòs és quan veiem que la nostra ànima no ha deixat mai de trencar-se de dolor cridant el nom del nostre fill.

Hem de trobar el camí per fer possible viure amb aquest enyor.
Jo t' explico el meu.De moment,em funciona.
I ja saps de la meva fe.
La vida és una espera.
Un petó i forces per continuar visquent.