CARTA DE L'ONCLE XA

… Avui la remor d’ un mòbil t’hauria despert de cop; i potser seria la Sandra, nerviosa per ser sa primera en felicitar-te. Clar que nosaltres sabem que ningú pot superar la puntualitat de la Natàlia. Quan fas anys, és sa seu trucada qui ho pregona, just després de la mitjanit.

Et veig en un pis d’ estudiants, a Girona. Al menjador queden restes encara de la última ‘incursió’ nocturna per ses barraques de Sant Narcís.

I Si m’hi fixi bé, em sembla que a sobre d’ una taula hi ha un llibre de teòrica de cotxe. Te l’hauries mirat neguitós en aquests mesos previs, fent un milió de preguntes al pare mentre t’ acompanyava en es teus primers kilòmetres al volant.

 Tens també al costat des llit el retrat d’ una noia de cabell llarg que et somriu amb certa timidesa.

I potser estaries estudiant Arquitectura Tècnica, o un grau mig relacionat amb el món de la construcció. T’ agradava la feina del pare i n’ estaves orgullós.

Però no serà així.

Un cop de vent desafortunat i un fanal van voler que t’hagi de felicitar avui escrivint en un paper, entre llàgrimes. Intentant que la ràbia i la impotència em permetin dibuixar aquest futur que un cop de vent desafortunat i un fanal et van negar. 

I podria buscar motius d’ optimisme i dir-te que tu ens vas unir moltíssim. Que ens donem suport. Que som un de sol davant d’ una realitat que s’ obstina en mostrar-se dura i freda.

Però hauràs de perdonar a l’ oncle, Marc. Aquest cop, no pot fer-ho...

..............................

Perquè avui es meu nebot hagués complert 18 anys i aquell vent sembla tornar a bufar per glaçar-me el cor. Avui la llum  d’ un fanal ens recordarà que allà es van fondre totes ses il·lusions d’ un nen que s’obria a la vida entre somriures.