I aqui estic enyorant-te i plorant-te.....ja tot va siguent tan "meu" ja no puc cridar ni expressar el dolor de com et trobi a faltar formes part de mi ets tan dins meu estas no sols en el meu cor sino que sota sa meu pell , en cada molècula ,visc dues vides la que em toca i una paralel.la on em passi el dia parlant amb tù, lo dolent és que a vegades em costa separar aquests dos moments ,tampoc puc plorar davant ningù a vegades voldria cridar i dessafogar-me però em costa .....i....per molt que ens "entenguin"nomès sabem d´aquest dolor d aquesta enyorança eterna nosatrus que no hi ha moment del dia on no et tinguem present perque HI ETS sense SER-HI
....el que si veig i estic deixant de fer perque cada vegada em costa mès és fer-te crèixer, qui sap ? potser la ment ,tan inteligent ella, em fa veure que no es pot , t he somiat desperta tantes vegades ....t he arribat a veure amb es teus 15 , 16 17 però cada vegada m ha costat mès potser perque tinc la veu d ´un nen , tinc els pensaments , els jocs les inquietuds d ´un nen que em va deixar i mica en mica aquest "nen" haguès sigut adolescent ......
.......com et vaig dir em va costar "entendre" que la sandra et passava en edad aixó m´ha portat molts "problemes" perque a ella l hi toca fer-se gran ,tenir inquietuds i ganes de fer i a vegades he intentat agafar-me al seu vol i no deixar-la perque al no crèixer tù no deixi crèixer a ella (sempre inconscientemt)
.......a vegades la miri en silenci , l escolti la visc i et dic :marc la veus que guapa!! com l ha fet madurar aquesta vida!....veure -la a ella sense tù és la part pitjor del dol,en certa manera tot queda en un segon pla quan confronti en paral.lel es meu dol amb el d ´ella, sempre t´he dit que ho porta en silenci ,sense ni una llàgrima ni una queixa per veure´m bè a mi ......com he dit moltes vegades ....vaig donar-li la vida i ella me l´ha donat a mi.......
.....T ESTIMI petit no et puc continuar escriguent ja et parli a cada moment i potser com ja t he dit al començament tot és "massa meu" .......
.
....el que si veig i estic deixant de fer perque cada vegada em costa mès és fer-te crèixer, qui sap ? potser la ment ,tan inteligent ella, em fa veure que no es pot , t he somiat desperta tantes vegades ....t he arribat a veure amb es teus 15 , 16 17 però cada vegada m ha costat mès potser perque tinc la veu d ´un nen , tinc els pensaments , els jocs les inquietuds d ´un nen que em va deixar i mica en mica aquest "nen" haguès sigut adolescent ......
.......com et vaig dir em va costar "entendre" que la sandra et passava en edad aixó m´ha portat molts "problemes" perque a ella l hi toca fer-se gran ,tenir inquietuds i ganes de fer i a vegades he intentat agafar-me al seu vol i no deixar-la perque al no crèixer tù no deixi crèixer a ella (sempre inconscientemt)
.......a vegades la miri en silenci , l escolti la visc i et dic :marc la veus que guapa!! com l ha fet madurar aquesta vida!....veure -la a ella sense tù és la part pitjor del dol,en certa manera tot queda en un segon pla quan confronti en paral.lel es meu dol amb el d ´ella, sempre t´he dit que ho porta en silenci ,sense ni una llàgrima ni una queixa per veure´m bè a mi ......com he dit moltes vegades ....vaig donar-li la vida i ella me l´ha donat a mi.......
.....T ESTIMI petit no et puc continuar escriguent ja et parli a cada moment i potser com ja t he dit al començament tot és "massa meu" .......
.
.JPG)
.JPG)
3 comentarios:
Nostalgia:sentir en el silenci la
seva veu, escriure en un paper els
sentiments que no podem dir-li,
buscar la mirada d´uns ulls que donavan color a la nostre vida.....
aixó es el que sentim, nostalgia d`un temps qu´hens era més fàcil sonriure.
Un petó rosa
Jo sí que t´entenc Marina. Lo de les vides paral.leles també em passa a mi. Costa separar una de l´altre. Hem de seguir sigui com sigui, no podem aturar-nos. Si hi ha persones que t´estiman, i jo soc una d´elles, potser és un pel més fàcil. Una abraçada ben forta desde Menorca. Carlos i Floria.
Cada dia visc jo també dues vides, igual que tu , i suposo que igual que tante altres mares i pares que sobreviuen al seu fill mort.
Primer semblava impossible de fer-ho, però desgraciadament ara ja som veteranes en això. Una fortíssima abraçada.
Publicar un comentario