martes, 29 de julio de 2008

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Hola trasto!!!

Em pensava que seria el revés, que cada dia que passes ho portaria millor, peró no és cert. Abans, fa quatre mesos, quan mirava ses fotos des blog o bé alguna que jo tingues, plorava molt però m'agradava ja que les mirava i recordava. Ara, per exemple aquests dos montatges tant "guays" que has fet em costa moltíssim mirar-los sencers. No deixo de plorar i sentir una ràbia a dins que em fa treure-les.

Recordi dos dies després que passes, o dit d'una altre manera, que començessim a viure en aquest infern; em vas dir una cosa que et va prometre el tete...que em el casco no podia passar res.
Ho senti trasto peró jo també em pensava que era cert i ara no entenc ni m'expliqui el per que de tota aquesta história amb un final tant trist.

De sa teu tia que t'estima molt

Laura.

LA IAIA DE LA DUNIA dijo...

ESTIMADA MARINA, quin reportatge, sé quan de dolor deus tenir quan veus aquestas fotos plenes d anyorançe, a nosaltres ens passe igual, moments plens de feliçitat que ja no tornaran ,no sé si ens fa bé o mal, recordar tots els moments compartits emb els nostres PRINCEPS, a vegades es tant fort el dolor que voldriem que el nostre cap emb els nostres records es quedes paratlitzat per no tenir tant de dolor. El istiu aquests istius que sempre vindran, estaran sempre plens de ELLS. Una estimada ben forta.