lunes, 10 de noviembre de 2008

MALS PENSAMENTS


Sento AMOR, el que m´està passant…Sì “Peter pan” meu els tinc, no puc evitar-ho..
El dolor ja remuga massa dins meu ,llavors,arriba LA COBARDIA, ella pot amb mì.
És impossible demanar-me que sigui valenta, NO PUC.!
El meu “ego” tambè em domina i és quan nomès pensi amb mi, en estar bè jo,
Acabo oblidant els qui tant m´estimen, els que m´ajuden, m´empenyen amunt, em donen la mà per pujar el cim,
I sobretot ,(llavors és quan ) oblido el pare i la Sandra…El cap i els pensaments em dominen..
Per ells haig de ser forta i seguir…doncs sè que el pare fa el mateix per nosaltres.
La Sandra no mereix amb es seus 10 anys ,passar mès dolor del que està passant.
Haig de viure el dia a dia, i diuen ,arribarà un dia que apendre a viure amb aquest dolor..
Marxa no marxarà, aquest estarà sempre mès amb mi, però haig d´apendre TANT ARA.

A ca n ´eva, podria dir que és una de les meves escoles ..per això i vaig..allà cada persona m´ensenya alguna coseta, em diu alguna paraula,i poc a poc sembla que començo a veure com s´ha de fer…el que passa ja saps…hi ha moments que no vos
Fer deures, vos pensar altres coses …i és quan no es va bé.

Dissabte et vaig necesitar tant, tant, ses teus abraçades ,aquell petonet que ara al anar-te
Fent gran ja era diferent…però sempre me´l sabia guanyar…

Ho sè Amor, ho sè, tinc que anar recollint tot l´AMOR que rebem, que és molt…
I aixìs continuar…recordant que vaig tenir LA SORT , DE SER SA TEU MARE,
DE TENIR UN FILL COM TÙ…i segons tothom de 14 MERAVELLOSOS ANYS
Que han sigut ELS MILLORS…però ja saps tot lo que volem no sè el perque…
És curt…

ET PORTI ,SEMPRE AMB MI.
ESPERI QUE EN EL PAIS D´EN PETER PAN, on els nens no crèixen…
S´hi estigui bè..tot i que…

UN PETÒ MOLT DOLÇ.(P-----N) ho escric però mai ho dirè com et deia a casa..
DONARIA TOT PER UN MINUT AMB TÙ…
LA MARE

4 comentarios:

LA IAIA DE LA DUNIA dijo...

MARINA ESTIMADA, dissapte, et vaig voler truca, però vaig pensar que no era un dia per perla de les mevas cossas, i vaig pensa dexarte aquet día per tú i per la SANDRA I L ESTEVA, sé , ja li e dit al ESTEVA, que deuria ser un dia molt dú, ple de pensaments, recors i dessitjus,sé també i o crec que en el CEL i havia una ESTRELLA que brillaba més que mai, i que ELLA us enviava tot el seu AMOR . No sè si tens ganes de que parlem. si vols perlà enviam un missatje i et trucarè, ja sabs que em tens per lo que volguis. UN PETO BEN GRAN

Brígida dijo...

Marina com m'agradaria abraçar-te, agafar-te entre els meus braços i mimar-te i escoltar-te i plorar juntes si cal... com m'agradaria acarisiar el teu interior i intentar calmar-lo... i donar-te esperances... i consolar-te i estimar-te... i ajudar-te amb tot el que faci falta...
Per això, continuaré estant aquí, pel que necessitis, pel que desitgis... sempre ESTIC AQUÍ.

Molts petontes.

Brígida

Antonio dijo...

Hooola Saaandra!!
Soy Antonio el papá de Víctor y ahora también de Diego. Muchas gracias por entrar en el blog del chiquitín. Dale las gracias también a tu madre por dejarnos unas palabras. Voy a poner en el blog de Víctor un enlace para el blog de Marc, así lo podrá ver mucha gente. A ver si un día podemos subir a Cadaqués, así podrás cuidar a Dieguito, está hecho un cerdito, je,je,je. Os paso mi email por si quieres enviarnos las fotos: achinchis@hotmail.com
Envíame también el email de tus papás que tengo que explicarles una cosita.
Bueno Sandra te mando muchos besitos y reparte también para tus papás que son muy majos.
Antonio.

Elena dijo...

Marina, fué tu cumpleaños? Qué mal traduce el castellano¡¡¡¡ Felicidades pues.
Y te quiero decir, "malos pensamientos" nada de nada.Tienes que ir paso a paso, poco a poco. La niña aunque quiera verte feliz, ha de saber que por ahora es imposible. Falta su hermano, y mamá está muy triste. Esto es un palo que nos da la vida, y lo pasaremos, pero la alegría no se puede recuperar, alegría de qué y por qué Marina? . Las niñas nos harán seguir y tenemos que darles su parcela de bienestar e intentar que ellas sean lo más felices posibles pero explicarles que nuestra tristeza es por ahora insuperable. Creo que esto es así. No te exijas mucho.
Un beso desde Teruel.