Arriba la nit; com sempre , silenci, tristor, pensaments....em costa anar al llit.Avui he començat a remenar fotos...he hagut de deixar -ho, el cor no aguantava, m ´ofegava..
NO POT SER ! NO POT SER!
I nomès puc repetir-me això.
És impossible que aquest "ÀNGEL", no estigui on ha d´estar aquì , amb nosatrus...
Ses llàgrimes van baixant per sa meu cara...com podrè soportar-ho?
com és possible?...
Aquest dolor em va consumint com una espelma..
He deixat ses fotos....intentarè anar a descansar una estona...
UN PETÒ FILL MEU....FINS EL MÉS ENLLÀ...
.JPG)
.JPG)
2 comentarios:
Hi ha moments que el dolor torna a colpir-nos amb tanta força que es fa tan dur seguir visquent,tan dur...
Però ho hem de fer Marina ...hem de viure.
Ens ha tocat viure i ho hem de fer el millor que poguem.Per la Sandra, pels que t' estimen .
No és cap consol en absolut això,ja ho sé,ja ho sé estimada...
A mi no em serveix de consol,però és que no podem fer res més ,res més que no sigui això.
Un petó ben gros.
Quines fotos més maques, Marina, estan guapíssims els nens.
Crec que aquest dolor no et consumeix. Jo penso que les llàgrimes, encara que doloroses, dissipen i calmen el dolor, com deia Ovidi.
A mi em van bé, de tant en tant, són com una vàlvula per on es buida el dolor acumulat...
Està bé que en parlis, que no t'ho quedis a dins... molts t'escoltem, de vegades en silenci...
Publicar un comentario